Les millors i les pitjors pel·lícules de Stephen King

Stephen King és un dels escriptors més prolífics de la història -més de 50 novel·les i 200 relats curts-, i el que més vegades ha vist la seva prosa traslladada a la gran pantalla des que la seva primera novel·la, 'Carrie' (1973), va ser magistralment versionada per Brian De Palma.

Des d'aleshores, al llarg dels anys hem vist adaptacions de la seva obra de tots els colors; algunes han aconseguit un estatus incontestable d'icona, d'unes quantes més en tenim més bon record del que probablement es mereixen, i algunes, moltes, només es poden qualificar de desastroses.

Ara arriba als cines la versió cinematogràfica d'un dels seus llibres més celebrats, 'It (Eso)', sobre un malvat pallasso anomenat Pennywise, amb un historial d'assassinats i violència que data de segles -el 1990 ja va inspirar una minisèrie-; és l'ocasió perfecta per repassar algunes de les millors pel·lícules basades en l'obra de King i, per què no, també diverses de les pitjors.

LES MILLORS

Carrie (1976)

El dolor que provoquen el primer desamor, els canvis corporals i la sensació de ser diferent és encarnat per la jove del títol, reprimida per la seva mare i assetjada a l’institut. El resultat és un magistral exercici de creació de tensió que culmina en un dels clímaxs més explosius de tot el cine de terror.

El resplandor (1980)

Molts la consideren la pel·lícula més terrorífica de la història. I, si recordem l’ascensor d’on emana sang i les bessones al final del passadís i la cara de boig de Jack Nicholson, té tot el sentit. El mateix King, això sí, odia la pel·lícula. ¿Potser Kubrick va alterar del tot la idea de la novel·la? 

La zona morta (1983)

Mentre retrata un mestre que després de despertar-se d’un coma descobreix que té la capacitat per veure el futur d’aquells a qui toca, Cronenberg converteix una pregunta típica -¿retrocediríem en el temps per matar Hitler?- en un pertorbador exercici filosòfic. 

Cuenta conmigo (1986)

Va ser la primera adaptació de King no basada en un relat de terror -tret que la pubertat compti com a terror- i segueix sent la preferida de l’autor. És fàcil entendre per què: és una bonica balada sobre la despreocupació pròpia de la infantesa i les amistats que no s’obliden. 

La boira (2007)

Possiblement cap altra adaptació de la prosa de King és tan capaç de fer-nos pols com aquest thriller ambientat en un supermercat on nombrosos ciutadans es refugien d’una estranya broma que oculta aranyes gegants i altres bèsties horripilants. Veure l’escena final garanteix malsons de per vida. 

LES PITJORS

La rebel·lió de las màquines (1986)

El pas d’un cometa fa que tots els aparells elèctrics -tallagespes, 'walkmans', assecadores- assassinin la gent. És una premissa ben llunàtica però, en el seu únic treball com a director, King s’oblida de divertir-se. Sembla que es va passar el rodatge fins al capdamunt de cocaïna. 

La fosa común (1990)

Un demencial argument -uns netejadors moren davant una horda de rates liderades per la mare de tots els rosegadors- i una factura pròpia del cine de sèrie Z la podrien haver convertit en un d’aquells films tan dolents que arriben a ser bons. Però és tan dolenta que arriba a ser… ¿dolentíssima?

Maleficio (1996)

Un advocat obès atropella una dona gitana, i el pare de la víctima li tira una maledicció: perdrà pes fins a quedar reduït al no-res. Un punt de partida així convida a exploracions sobre la moral i sobre el capitalisme, però l’escatologia és tot el que importa a aquesta pel·lícula que no sap si ser comèdia o tragèdia.

Conexión mortal (2016)

Notícies relacionades

Berga treu les tendències de moda al carrer demà

Un mirador privilegiat de Manresa amb història

Relat sobre un senyal transmès a través de mòbils que converteix la gent en assassins salvatges. No té ni la imaginació, ni el pressupost, ni la implicació necessaris per aportar res al cine de zombis. En canvi, funciona com l’episodi més avorrit imaginable de 'The walking dead'. 

La torre oscura (2016)

L’obra magna de King (vuit volums) va donar una pel·lícula inexplicable. El seu argument és indesxifrable i els seus efectes especials semblen inacabats. I i tot i estar plena de nens vidents, mags diabòlics i viatges interdimensionals, s’apanya per ser del tot rutinària i impersonal.