Guerra de sexes i egos a Atrium

És la segona entrega de la seva 'Trilogia de la imperfecció' i arriba amb el mateix patró que el del debut. Primer punt a favor. Si la versió que va presentar Raimon Molins de Nora, a partir de 'Casa de nines', d’Ibsen, va jugar amb el llenguatge cinematogràfic de forma aventurada, repeteix la mateixa tècnica de maridar cine i teatre en 'Júlia', inspirada en 'La senyoreta Júlia', del suec August Strindberg. De nou, a la Sala Atrium un altre dramaturg nòrdic i capital en l’aixecament dels fonaments del teatre modern. I de nou, un personatge femení atrapat, que busca sortida a una desesperació vital que, malgrat estar escrita a finals del segle XIX, transcendeix el seu temps. Així passa sempre amb els clàssics. Si Nora s’enfrontava a un entorn que no la comprenia, Júlia (Patrícia Mendoza), filla d’un noble, fa servir totes les seves armes de seducció per atraure l’ambiciós criat Jean (Jordi Llordella), algú decidit a rebel·lar-se contra la seva condició servil. Tot passarà en una nit boja de Sant Joan. La criada Cristina serà testimoni de com el seu nòvio cau a les xarxes de la seva senyora.

Júlia i Jean juguen al gat i a la rata, a través d’un pols d’egos propi de l’eterna guerra de sexes. Suposava una relació contra natura en el temps en què es va escriure l’obra. Perquè ella és una senyoreta, i ell, un lacai. Avui, però, Molins traspassa aquesta interpretació. Segon encert. Ja no es tracta només d’enfrontar dues posicions socials, sinó dos personatges que seran víctimes de la desorien­tació de no saber com relacio­nar-se una vegada ha acabat el joc de la seducció. Aquí sí que veiem que pertanyen a dos mons diferents. El director també juga amb la diferència de classe en els dos papers femenins d’aquesta peça de Strindberg: Júlia va vestida com una moderneta d’avui, mentre que Cristina llueix la roba pròpia d’una criada, un vestit llarg i fosc, de finals del XIX.

LA PEL·LÍCULA DE 1951

Notícies relacionades

Berga treu les tendències de moda al carrer demà

Un mirador privilegiat de Manresa amb història

És aquesta una de les moltes llicèn­cies de la direcció de Molins, que torna a engrandir un espai limitat (en dimensions) com l’Atrium. Ho fa amb projec­cions del film suec del 1951 sobre l’obra de Strindberg, i també amb l’ús del vídeo en directe, com ja va fer amb Nora. Li permet aprofitar el recurs audio­visual del primer pla, tan impropi del llenguatge teatral. La projecció de la pel·lícula original no funciona sempre de la mateixa manera. Perquè no acaba de quallar en el viatge a la infància que, en paral·lel, recrea Llordella en escena.

Sí, és un altre encert el treball impecable dels seus intèrprets. L’expressiva Patrícia Mendoza és, quan toca, fràgil i severa. Mireia Trias sempre dona el to de l’observadora Cristina, i Jordi Llordella compon un Jean en tots els seus perfils: superb i atribolat. Fins i tot diu algunes frases en... ­¡suec! ¿Per què? Molins és un director que no es talla i li agrada provar-ho tot.