Sixto Paz ens dona una gran classe d'història

Cada pas que ha fet des de la seva aparició, el 2011 -encara no consolidada com a grup estable-, no ha sigut en va. Perquè cada espectacle de la companyia Sixto Paz s'ha convertit en un ganxo per al públic -sobretot en la franja jove, sempre difícil en el teatre, on han aconseguit crear un espai- a partir de propostes marcades per una visió panoràmica. «Artísticament mai ens definirem», diu el seu mandat. En la seva concepció teatral hi cap des del divertimento dels seus primers passos ('The Guarry Men Show') a la seva penúltima i ambiciosa creació, 'Història', que torna a la cartellera després del seu exitós pas per la Beckett fa un any.

Poques companyies han jugat amb tant d'encert la carta del màrqueting i de la promoció. Van llançar, per exemple, la fórmula de la taquilla inversa, que ho era tant per atraure el públic (l'espectador pagava després de veure l'espectacle el que creia just) com l'interès dels mitjans. Però aquesta estratègia no funcionava sola si no anava lligada a un sòlid fonament teatral. Així passa a l'Espai Lliure -on ja van presentar l'esplèndida 'Pulmons', de Duncan MacMillan- amb Història, en aquest cas un text de Jan Vilanova Claudín, el dramaturg del grup. Que Sixto Paz es mou en terreny iconoclasta ho evidencia la formació audiovisual de l'autor. És graduat en muntatge per l'ESCAC i està a punt d'acabar Història. Queda clar en l'obra amb el seu al·legat a favor d'una visió humanista de la història.

Vilanova, com a dramaturg, i Pau Roca (portaveu de Sixto Paz), com a director, porten per un curs fluid una idea ambiciosa, quan precisament aquesta ambició podia fer-la embarrancar. Aborda la mort de l'historiador francès Marc Bloch -afusellat per la Gestapo mentre cridava "Vive la France!"- cosida a la història personal de l'estudiant (Roca), que esbrossa si era certa la càrrega èpica del metrallament en un treball per al seu professor universitari (Miquel Gelabert, que comparteix rol amb Víctor Pi). Els uneix la filla del docent, Sophie (Vicky Luengo).

Notícies relacionades

Nora no té qui l'entengui

Benvinguts a B(CN)roadway

Els dos plans se sincronitzen perfectament. Primer perquè el text de Vilanova té el pòsit de l'escriptura forjada amb cura. La dramatúrgia fragmentada, amb 'flashbacks', es mou entre les ­dues èpoques sense sobresalts, i la direcció imaginativa i juganera (projeccions incloses) de Roca també hi juga a favor en un espai amb pocs elements, però ben jugats. L'escena de l'afusellament resulta admirable.

Gelabert, Roca i Luengo són un trio sense fissures. El primer, veterà en mil batalles, es desdobla com el professor i l'historiador. Roca obre tots els plecs de l'estudiant Gerard. I ella no es queda enrere. El seu treball en el món audiovisual no hauria de deixar el teatre català sense una actriu amb la lluminosa capacitat per dibuixar un personatge amb naturalitat hipnòtica. Vicky Luengo treu matrícula en aquesta gran lliçó d'història de Sixto Paz, un ufòleg peruà que va donar nom al grup. Una altra mostra més del seu caràcter iconoclasta.