CONCERT

Da Souza, una malenconia positiva

El grup mallorquí continua buscant i trobant la cançó pop perfecta a 'Salsa agredolça', que presenta a La [2] de l'Apolo

Juan Manuel Freire

Da Souza, una malenconia positiva

El quart disc dels mallorquins, però gairebé tots, residents a Barcelona, Da Souza es diu ‘Salsa agredolça’ just pel que creus: perquè aquest és el condiment essencial de la seva recepta per a la cançó pop perfecta. «Els nostres temes tenen aquest toc en l’àmbit emocional: un punt lluminós i un altre de més trist», explica Lluís Cabot, veu, guitarra i compositor principal. «És una cosa que ens agrada en general de les cançons. L’hem tingut des de sempre».

Da Souza + Marialluïsa

La [2] de l’Apolo (Nou de la Rambla, 113)
Dijous, dia 19, a les 21.00 hores 
Preu: 12 € (anticipada) i 15 € (taquilla)

Sobretot, opina aquest cronista, des del gran ‘Gran salt endavant’ del 2016, en què van obrir el seu rock àgil a les melodies tristes i van començar a sonar, en certs moments, sòlidament somiadors. «A cada disc provem de canviar una mica el plantejament», diu Cabot. «Entre els dos primers, és cert que pot ser que hi hagués un salt estilístic; vam voler incloure coses més melòdiques. El nou és bastant continuista respecte a l’anterior».

De vegades, la falta de grans notícies significa bones notícies: ‘Salsa agredolça’ prorroga la bellesa melòdica de ‘Futbol d’avantguarda’ (2018), aquella dolça malenconia que pot ser que vingui (o no) del fet d’haver crescut en una illa. «Ser d’una illa, estar envoltat d’aigua, segurament hi influeix. Però també el fet de tenir dues cases, que és com no tenir-ne cap a la vegada». Dels cinc del grup, quatre viuen a Barcelona. En una sala clàssica de la seva segona casa, l'Apolo (sala 2), presentaran el nou disc aquest dijous, dia 19, amb els també mallorquins Marialluïsa com a primer plat.

Fricades

El nou disc, tot i que joiosament continuista, no és pura repetició d’esquemes: hi ha desenvolupaments instrumentals inesperats i, en general, el que sembla una nova atenció al so. «És el disc a què hem pogut dedicar més temps i recursos. El que sentim com més nostre. Hem tingut llibertat a l’hora de posar-hi fricades, una cosa que en l’anterior no vam poder fer per qüestions de temps».

Els productors Jordi Matas (Ferran Palau, El Petit de Cal Eril) i Pau Riutort (Beach Beach, Extraperlo) van acompanyar el grup no només durant la gravació, sinó també en les primeres etapes del procés, cosa que els va permetre dissenyar un disc amb més petites escapades experimentals; o dit d’una altra manera, fricades. Amb delícies esponjoses com ‘Metres per segon’ o ‘He sortit de casa’ s’acosten al pop metafísic de Ferran Palau i Joan Pons, «gent molt pròxima a nosaltres», diu Cabot, «tot i que més pel que fa a so que de composició o lletres».

A l’hora de preparar les lletres d’un àlbum, el grup sol decidir un concepte del qual partir; en aquest cas, la salsa agredolça. Quan la inspiració falla només han de fer-se una pregunta: «¿Què haurien fet Antònia Font?». «És que sempre estan allà», diu Cabot. «Des que érem petits, ens encantava la seva manera d’explicar les coses. Mentre preparàvem aquest disc també em vaig obsessionar amb l’escriptor Jim Dodge, tot i que no sabria dir-li com van influir-me aquestes lectures». Bé, potser en alguns moments de controlada explosió psicodèlica. En les fricades.

Un grup d’amics

El repertori de ‘Salsa agredolça’ no és, sigui com sigui, tan sols obra de Cabot. Com a ‘Futbol d’avantguarda’, Xavi Hernandez (guitarra i veu) hi aporta un parell de temes, aquí, les emotives ‘Aeròlits’ i ‘Un punt blau’. Aquesta vegada, a més, el bateria Àngel Garau aporta, de la seva propietat, ‘Tira-tira’, que potser despertarà altre cop les comparacions entre Da Souza i els clàssics moderns Real Estate. «A mi m’encanta que altres components puguin aportar cançons», diu el compositor principal. «Així, el disc té més varietat i, de passada, fem més sensació de grup».

FAVORITS DE LA SEVA ILLA

ANTÒNIA FONT. «Els hem escoltat tota la vida», diu Cabot. «Les seves cançons eren complicades i, alhora, realment accessibles. Per a mi això és el que aconsegueixen els millors grups de pop: arribar al públic majoritari amb idees boges».

JORRA I GOMORRA. «Per a nosaltres [Jorra Santiago] és un personatge molt important. És dels millors que han sortit de la nostra generació a Mallorca. Ara mateix està presentant el seu segon disc [‘Vellut i purpurina’].

MIQUEL SERRA. «L’artista que més escolto últimament», apunta Cabot. «Sobretot el seu últim disc, ‘L’elegància dorm’, que m’encanta. És com una tornada a la senzillesa dels seus inicis. Té cançons increïbles».

Ningú que hagi vist alguna vegada Da Souza en concert posaria en dubte que aquests nois són una pinya. En la crònica d’un concert seu a Heliogàbal el març del 2018 vaig escriure aquestes línies: «Just després d’una gran ‘El somni s’ha acabat’ en sintonia amb Wilco, [Àngel Garau] ens va avisar que ara parlen poc entre les cançons [...] Tot mentida, per a fortuna dels molts amics i familiars [però també molts fans sense lligam personal amb el grup] reunits al bar».

«¡Ara és veritat!», avisa Cabot entre rialles. «Com que som un grup d’amics, de vegades se’ns oblida que estem sobre un escenari, davant de gent. I això està bé per a l’Heliogàbal, però potser no en llocs on potser no et coneixen. Hem reduït el temps de monòlegs còmics, però hi continua havent coses». 

Del nou directe, el (relatiu) líder del grup avisa que encara està en procés d’elaboració. «Només hem fet un concert amb aquest disc ara per ara [el 18 de febrer, al Teatre Principal de Palma]; encara no sabem per on tirarà». Ens conformem a saber que hi haurà cançons de ‘Salsa agredolça’ i que, això, «segueix havent-hi coses».

Temes: Concerts