Sebadoh, clàssics sense discussió

Sebadoh s’estimen menys del que els estima molta gent. Poc després de començar la nostra conversa, el seu cantant, guitarrista i compositor principal, Lou Barlow, afirma: «No som Pavement, no som Superchunk... En comparació amb altres grups en la nostra ona [l’indie rock nord-americà dels 90], no tenim un gran èxit; no hi ha una gran demanda de Sebadoh».

Una estona després, arriba a afirmar que és incapaç de detectar la influència de la seva banda en joves projectes actuals. «Sebadoh no tenim un so i, per tant, ningú ens imita. ¡És així! Realment vam ser molt erràtics pel que fa a l’estil durant els 90, una cosa que, en realitat, m’agradava. Els meus discos favorits de qualsevol grup són els recopilatoris. No hi ha res pitjor per a mi que aquests àlbums en els quals tot sona igual».

Tanta autoflagel·lació em resulta intrigant. Intenteu dir en alt el nom ‘Sebadoh’ a prop de qualsevol que creixés escoltant rock ‘underground’ als 90 i aviat veureu com alguns ulls es comencen a negar. Sobre la seva falta d’influència, tampoc hi puc estar menys d’acord: la combinació de melodies pop intimistes i guitarres de soroll cruixent en què es va especialitzar Sebadoh és avui pertot arreu. ¿Waxahatchee? ¿Soccer Mommy? ¿Snail Mail? Molt Sebadoh.

La sorpresa més grata

Lou Barlow sembla menys orgullós de l’era clàssica de Sebadoh, de discos tan memorables com ‘Sebadoh III’ (1991), ‘Bakesale’ (1994) i ‘Harmacy’ (1996), que del recent ‘Act surprised’, que presenten dijous, dia 10, a Razzmatazz 2. Potser perquè aquest últim disc va sortir millor del que ell esperava. O, simplement, perquè va sortir. Després de la sortida de ‘Defend yourself’ (2013), van estar a punt de tirar la tovallola.

«Diguem que la resposta no va ser exactament extàtica, la qual cosa pot enfonsar-te quan fa 14 anys que no treus un disc. I tampoc va venir a veure’ns gaire gent als concerts. Després, a poc a poc, vaig començar a recuperar la fe. Primer tocant en solitari, en llocs petits. L’acollida era bona. Alhora, cada vegada que parlava amb Jason i Bob, insistien a gravar un altre disc. Però els hi vaig posar moltes condicions, massa; tantes, que van desistir. Al final les van acceptar totes i ens hi vam posar».

Va ser fàcil compondre els temes perquè Lou i Jason, que comparteixen tasques compositives, eren en un moment vital similar: feliçment tornats a casar després d’assimilar durs divorcis. Bé, a Jason li faltava compondre certa cançó per acabar de tancar la seva anterior relació, la crua ‘Fool’, «la que més s’assembla a les antigues de Sebadoh», segons ens explica. Vers central: «No seré un idiota als teus ulls».

Però, en general, es nota que els dos compositors passen per èpoques més felices de les seves vides. O millor, el trio per complet, entregat a un veritable desplegament d’energia: «Per a mi és un disc intens, radiant i, de veritat, un dels més rodons que hem fet, si no el més rodó. En els últims anys ens hem compenetrat realment com a banda. T’ho dic perquè som un grup d’història bastant torturada. No va passar res terrible mentre fèiem aquest disc». 

Buscar l’estabilitat

A ‘Act surprised’, el grup sembla lidiar líricament amb una classe d’energia negativa que no procedeix d’amors torçats o xocs amb el teu company de grup: és el món, sense més ni més. La formidable ‘Medicate’ parla sobre medicació i meditació, dues maneres d’enfrontar-se al nerviosisme que ha instal·lat als nostres cossos un món caòtic. «Jo prefereixo la meditació», afirma Barlow. «La medicació no funciona: és difícil trobar-ne alguna que no tingui efectes secundaris. Crec que, al final, la resposta és dins de cada un; a fer-se preguntes i parlar amb un mateix, o alguna cosa superior. La fe té moltes formes».  

Alguns de nosaltres tenim fe que Barlow recuperi, algun dia, The Folk Implosion, projecte més orientat a l’electrònica i el groove amb el qual va gravar diversos discos meravellosos, el millor de tots ‘One part lullaby’, espècie de clàssic semisecret de 1999. «I tan secret. Les ressenyes van ser molt tèbies i ni la meva dona actual, una vella amiga, sabia que era meu», diu Barlow, de nou autoflagelant-se. «Però no, no, a mi també m’encanta. El problema és que ara no podria fer una cosa així. Aquest disc va resultar de la combinació d’un atac de creativitat i d’una injecció de mitjans; es van invertir molts diners en aquesta gravació, diners que ningú em donaria ara». Qui fos bilionari.

Altres supervivents de l’indie rock dels 90

Dinosaur Jr. El grup que Lou Barlow va deixar per dedicar-se de ple a Sebadoh. (Bé, segons sembla, J. Mascis el va fer fora). Però el 2005 es van reunir i el 2007 van llançar el seu primer disc com a trio des de 1998, ‘Beyond’, al qual en van seguir tres més.

Notícies relacionades

Berga treu les tendències de moda al carrer demà

Un mirador privilegiat de Manresa amb història

Pixies. Fa temps que no entreguen un disc a l’altura de ‘Surfer rosa’ (1988) o ‘Dolittle’ (1989), i sense la baixista Kim Deal potser mai ho faran. Però ells segueixen sent-hi.

Yo La Tengo. Rar cas de grup incapaç de disc dolent, o de portar-se malament, o de no somriure, encara que sigui una mica, a gairebé cada foto. És fàcil adorar-los, en suma; una cosa que fan diverses generacions de fans de la música alternativa.