Aries, des d'una altra dimensió

Tot i que assegura que viu i treballa a Vigo, on va arribar després de néixer a Bilbao i passar per Madrid, Isabel Fernández-Reviriego, àlies Aries, sembla enviar música des d’una altra dimensió, una amb lleis físiques diferents. En el recent ‘Juramento mantarraya’, en particular, sembla haver buscat un feliç desconcert, que no sabéssim on som o de quins instruments procedeixen aquests sons.

“Volia una barreja de sons orquestrals i altres de més abstractes”, ens precisa en conversa telefònica. “Havia estat escoltant molt impressionisme: Ravel, Debussy, Satie, que feien una música borrosa... I [el grup de hip-hop experimental] Shabazz Palaces també m’encanta i fa això, una música gasosa”. Aries va perseguir aquest èter sense deixar de banda la melodia. “L’estructura pop hi és, però la producció fa que tot sigui més misteriós”, explica.

Per si algú no sap viure amb la incertesa, Fernández-Reviriego desgrana el seu arsenal: “Utilitzo diversos programes, sobre tot Pro Tools per organitzar els sintetitzadors i Ableton Live per als ritmes. Quant a sintetitzadors, en tinc quatre, incloent un Moog Sub 37 que em vaig comprar després de sortir de gira amb Calvin Johnson. Abans utilitzava sintes pitjors i es notava. Ara els sons són més gruixuts”. En directes com el de divendres, dia 21, a la Fabra i Coats, a l’imponent so s’hi uniran visuals al·lucinats.

Apropiar-se del temps

Un altre misteri revelat: l’origen del curiós títol del disc. “Al·ludeix a una promesa que li vaig fer al meu pare mentre bussejàvem un dia a la Costa Brava. El meu animal favorit sempre havia sigut la manta gegant. Bussejant aquell dia, vaig veure un banc de meduses i em vaig espantar. El meu pare em va dir: ‘Imagina que ets una manta gegant i t’escapes’...”. Un consell que Fernández-Reviriego va acabar utilitzant no només bussejant, sinó vivint en general. 

Notícies relacionades

Berga treu les tendències de moda al carrer demà

Un mirador privilegiat de Manresa amb història

Per exemple, espantada per les despeses i el soroll de Madrid, va decidir instal·lar-se a Vigo, on pot desenvolupar la seva activitat creativa amb més tranquil·litat. Gran part de les seves lletres estan relacionades amb una obsessió llunyana: ser propietària del seu propi temps. De lluitar, ara, contra l’economia de l’atenció i, si vol, no fer res, que és molt. “En la cançó ‘Dolce far niente’ parlo d’això: es pot fer molt sense fer res”.

Fer res, aquesta raresa en temps de no avorrir-se i no imaginar. Sempre hi ha un mòbil a prop, alguna cosa per revisar. Amb la Xarxa, ella té sensacions trobades: "Jo la veig una mica com a feina. Tracto d’administrar bé el meu temps i utilitzar-la de manera positiva”. Si voleu invertir temps navegant, feu un volt pel seu blog ‘La magia bruta’. Un cas rar de racó saludable a Internet.