Yawners, de tot menys badalls

Elena Nieto és del 93, però el seu grup, Yawners, que comparteix amb el bateria Martín Muñoz, sona sobretot a això: 93. ¿No hauria de sonar més a la música de quan eren adolescents i eren una esponja, o a l’actual? "Jo vaig començar tocant en un local autogestionat de Salamanca, el 13 Monos", explica Nieto. "Allà em vaig familiaritzar molt amb els 90. Sempre em van agradar molt Weezer, Pavement... O coses més pop-punks, com The Offspring".

'Just calm down', primer llarg 'professional’ de Yawners rere la formidable maqueta del 2015 'Dizzy', és un (fresc) viatge en el temps a una època en què la distorsió marcava el pols alternatiu més que el reggaeton. Però no és un disc anacrònic, en realitat: les guitarres noranteres mai se n’han anat del tot i, de fet, ara viuen un nou moment de glòria gràcies a molts joves artistes emo-folk i indie rock. "És una cosa que es va retroalimentant", opina Nieto. "De sobte algú fa una cosa que sona a això i altres segueixen el camí".

Entre 'Dizzy' i 'Just calm down' han passat moltes coses en la vida de Nieto, compositora del projecte. "He canviat moltes vegades de ciutat, de feina, d’ambient...". L’experiència s’adverteix en cançons una mica més introspectives, madures sense perdre intensitat. Si a la maqueta només un tema superava els tres minuts, aquí hi ha un parell que ronden els quatre: 'Please, please, please' i la final 'I’m not gonna miss you anyway'. "Hem canviat una mica, és cert. A nivell d’estructura, ara som una mica menys punks i més emo i melòdics".

Una estructura clàssica a Yawners és una estrofa més o menys emo-rock seguida per una tornada pop-punk que no desdenyaria blink-182, influència confessa. En la tornada toca anar a totes, a buscar l’èpica. "Això és una cosa que m’encanta”, confessa la nostra entrevistada.

Notícies relacionades

Berga treu les tendències de moda al carrer demà

Un mirador privilegiat de Manresa amb història

Les cançons de 'Just calm down' ('Simplement calma’t’) conviden just a l’oposat que demana el títol. Una, 'La escalera', escrita en castellà, funciona especialment bé: avantatges de la identificació immediata. ¿No es planteja el duo madrileny fer menys temes en anglès? "Crec que seria el desenvolupament natural del grup", diu Nieto, de qui l’afany per explicar històries resulta refrescant en un paisatge pop global en què impera la frase curta que arriba fàcil. "En el meu cas, mai he fet cap altra cosa que explicar històries. Les meves lletres són això, coses que m’han passat convertides en cançó".

Que després agrada compartir amb el volum més alt possible, i les guitarres més irades possibles, en concerts com el que tindrà lloc aquest divendres, dia 12, a la sala VOL. "Hi haurà –promet Nieto– moltes guitarres, molts amplis, molta canya. Molt recomanat per a la gent que busca tot això".