Marta Knight, una maduresa precoç

De vegades, no gaires, de l’enveja en surten coses bones. Marta Knight recorda que si va començar a tocar la guitarra, va ser una mica per això. “Quan tenia 8 anys, una amiga em va deixar tocar la seva guitarra espanyola”, ens explica. “I em va fer ràbia tenir-la a les mans i no saber-la tocar. Des d’aleshores, em vaig quedar amb les ganes de saber-ne fer alguna cosa”.

Poc més d’una dècada després, Knight (és cognom artístic, però, avisa la Marta, és com es tradueix a l’anglès el segon cognom del seu pare) sap fer alguna cosa amb la guitarra: cançons de gran nivell compositiu i una emoció creïble, en algun lloc entre les fragàncies britpop i el toc emo-folk. “La meva base i la meva educació musical han sigut una barreja d’aquestes dues coses”, confirma l’artista de Martorell.

Després de començar a fer soroll amb l’epé ‘Peterloo heroes’, la nostra entrevistada ha publicat recentment ‘Resurrection’, un ‘single’ de so oníric que convida a pensar que podria arribar lluny, molt lluny, a tots els nivells, tant artístics com de popularitat. Aquesta cançó podria i hauria de sonar en la seva actuació de dijous vinent, dia 4, a la sala Apolo, com a telonera de Pau Vallvé.

Ensenyada a si mateixa

En la seva lluita per fer alguna cosa amb les sis cordes, Knight ho va tenir menys fàcil que algunes i alguns altres. A casa seva, ningú més toca o fa música, “tot i que els agrada molt escoltar-la i anar a concerts, així que ja els agrada que faci això”. Quan va començar a fer classes, es va rendir a una evidència: sola aprenia millor. “Vaig començar amb tutorials, mirant acords a la xarxa... I vaig anar-ne aprenent”. És a dir, no fa falta la millor acadèmia per convertir-se en bon músic o compositor. Només una connexió a internet.

Se suposa que mai tornes a sentir la música amb tanta intensitat com quan en tenies 17. A aquesta edat (que per a Knight va ser fa no gaire), ella escoltava sobretot “britpop, Bob Dylan i Tracy Chapman”. Tot i que llavors es refugiava en la música molt més que ara, encara avui, ja amb 20 anys, continua redescobrint cançons de Dylan: “Em continuen impactant com la primera vegada que les vaig escoltar”.

Autoconeixement

Notícies relacionades

Viatge al passat iber

Berga treu les tendències de moda al carrer demà

Avui dia sembla gairebé pecat fer cançons no iròniques o amb lletres més o menys crues sobre sentiments, que no sexe ràpid o diners. Però hi ha certa demanda d’aquestes cançons; d’aquí l’èxit, tot i que sigui a nivell ‘semiunderground’, d’artistes com Julien Baker i Phoebe Bridgers, altres referències de Knight. “El més important d’aquest estil d’artistes és que a l’escriure sobre temes tan personals i introspectius, la música pot arribar a tenir aquest mateix valor personal i important per a qui l’escolta. De vegades, amb cançons de Bon Iver o Phoebe Bridgers, per molt específiques que fossin les lletres, he sentit que explicaven la meva pròpia història”.

Per ella, la música és una forma de teràpia i autoconeixement. “L’escriptura em serveix per reflexionar sobre mi mateixa. Moltes vegades escric el primer que em passa pel cap i després em paro a escoltar-ho i descobreixo coses sobre mi mateixa”, comenta Knight. “A banda d’això, m’agradaria saber que algun dia li he transmès a algú tant com aquests artistes m’han transmès a mi, i que potser hagi pogut descobrir coses de si mateix amb la meva música”.