Inicia sessió

Inicia sessió amb el teu compte dEl Periódico

He oblidat la contrasenya Política de privacitat

Si encara no ets usuari, Registrat

CONCERT

Odetta Hartman, un folk alhora antic i futurista

La cantautora novaiorquesa presenta a Barcelona el retroactual 'Old rockhounds never die'

Juan Manuel Freire

Odetta Hartman pertany a aquesta rara espècie d’artistes que no es queixen del tracte rebut per la premsa. D’entrada, li agrada com alguns etiqueten la seva música: ‘folk futur’. “Crec que és bastant precís”, comenta via telefònica. “Jo mateixa acostumo a dir-li així. O ‘cowboy soul’, per barrejar elements d’Americana i de gèneres com l’r&b i el soul”.

Odetta Hartman

Barts Club (Avda. del Paral·lel, 62)
9 de febrer, 21.00 hores 
Preu: 13 €

I sobre les ressenyes... Les llegeix amb gust. Potser perquè el seu últim disc, Old rockhounds never die, ha sigut descrit en termes com ara “incessablement excitant” (‘Q’) i “una constel·lació de sons que brillen amb fulgor i misteri” (‘Pitchfork’). Aquestes crítiques diuen la veritat: acompanyada del productor Jack Inslee, Hartman ha ordit un brillant i gens forçat equilibri entre tradició i modernitat, entre les essències del vell folk amb banjo i les filigranes electròniques.

Li preguntem com trasllada aquest equilibri a un directe que podrem descobrir dissabte, dia 9, a Barts Club, en el marc del festival Guitar Bcn: “Estic fent una gira amb el percussionista Alex Friedman. Jo toco la guitarra, el violí i el banjo. Ell toca percussió acústica, però també electrònica, i dispara ‘samples’. ¡Tot i que només siguem dos, el so és ric!”.

Destinada al banjo

Odetta Hartman va néixer per ser artista folk. O, bé, els seus pares van aplanar el camí des que va arribar al món perquè fos així. Si es diu així és per Odetta Holmes, més coneguda com a Odetta, a seques, la llegendària cantant de folk i blues. “Els meus pares eren molt fans d’ella. Són uns grans melòmans. Col·leccionen discos, tenen fins i tot un ‘jukebox’. Em van animar a començar a tocar quan jo només tenia quatre anys. També els ho van aconsellar als meus dos germans”.

Tots tres es van aplicar a seguir la ruta musical. Per sort, cada un va trobar un estil propi, la qual cosa va minimitzar la competitivitat. “El meu germà gran [Leon] va tirar cap a la improvisació jazz; la meva germana petita [Camellia] és violinista clàssica; jo, que soc la mitjana, seria una mica una barreja de tots dos.” 

La nostra entrevistada va ser sempre estudiant aplicada (“tocava sense parar, vaig estudiar teoria musical, ho vaig estudiar tot”), i no té històries de cap fase rebel per explicar: “En realitat sempre he sigut molt amiga dels meus pares. Que avorrida, ¿no? [rialles]. Recordo estar a casa llegint la revista ‘Mojo’ amb el meu pare i passar-nos hores cada dissabte a Other Music [la ja tancada botiga de discos novaiorquesa] escoltant totes les novetats”.

Recol·lectora de sons

La primera vegada que va anar a Barcelona va ser “en un viatge de l’institut, només 24 hores, sense temps per veure res”. Aquesta vegada potser pot visitar una botiga de discos. O passejar a la recerca d’aquests sons naturals que sol capturar en el seu Zoom H4N Handy Recorder per després incloure’ls a les cançons. “No surto de gira sense la meva gravadora”, apunta. “M’he imposat gravar, com a mínim, un so interessant al dia. ¿És veritat que a Barcelona hi ha ocells interessants?”. N’hi ha, n’hi ha, més de 80 espècies registrades. “Bé, bé, llavors aniré a buscar-los”.

Temes: Concerts