On Catalunya

MÚSICA

7 cantautors indie rock de culte

Reivindiquem Damien Jurado, en concert a L'Auditori el dia 20, i altres narradors a magnètics del rock independent

jurado

jurado

2
Es llegeix en minuts
Juan Manuel Freire
Juan Manuel Freire

Periodista

Especialista en sèries, cinema, música i cultura pop

Ubicada/t a Barcelona

ver +

En un món just, Damien Jurado seria un nom que sortiria a cada casa, cada dia, durant els àpats. Vivim en un món injust, però això té els seus avantatges: per exemple, que encara quedin entrades per al seu imminent concert a l’Auditori i els despistats estiguin a temps d’aconseguir-ne una. Recordem a continuació el cas de Jurado i el d’altres cantautors alternatius amb llarga i fèrtil carrera, però amb menys fama de la que mereixen.


1. Damien Jurado

Els primers discos d’aquest veterà del folk rock alternatiu eren rematadament tristos, però, amb el temps, Jurado es va acabar obrint a la possibilitat de la llum i portant la seva paleta sonora en direccions inesperades.

Damien Jurado

L’Auditori (Carrer de Lepant, 150) 20 d’octubre, 21.30 hores Preu: 18 €

Amb 'Maraqopa' (2012) va encarar una època psicodèlica que va durar tres discos. En l’últim, 'The horizon just laughed' (2018), prefereix els suaus arranjaments orquestrals.


2. David Bazan

El David del títol de 'Ghost of David' (2000), un d’aquells ultratristos de Jurado, no és cap altre que David Bazan, amb qui va anar a l’institut i va compartir la banda Coolidge. Bazan es va fer gairebé famós amb Pedro The Lion, projecte 'amb banda' marcat per les qüestions de fe (va ser cristià, però ho va deixar). Des del 2006, publica bonics discos al seu nom, com l’electrònic 'Care' (2017).


3. Phil Elverum

L’home (una mica) més conegut com a The Microphones i Mount Eerie. Amb aquest últim àlies va publicar, l’any passat, la seva gran obra mestra: ‘A crow looked at me’, un disc de pop més parlat que cantat i més silenciós que sorollós, homenatge subtil a la seva dona (Geneviève Castrée) morta de càncer als 35 anys. Elverum ha refet la seva vida amb l’actriu Michelle Williams, cosa que l’ha portat a pàgines de revistes que abans l’havien ignorat completament.


4. Cass McCombs

Des de fa ja un parell de dècades, McCombs no deixa de publicar grans cançons, en què agafa múltiples gèneres sense perdre mai una personalitat lacònica. Qualsevol dels seus discos és una bona porta d’entrada al seu món, però 'Catacombs' (2009) i 'Mangy love' (2016), en particular, són fàcils d'estimar.


5. Mirah

Si Mirah no és més coneguda, és per la seva beneïda mania de retorçar les grans partitures pop amb esclats lírics o formals profundament personals. L’esmentat Phil Elverum va produir (tot sol o amb la mateixa artista) tots els seus discos fins a '(a)spera' (2009). Fa poc menys d’un mes va publicar l’accessible i adorable 'Understanding'.


6. Marissa Nadler

Notícies relacionades

Gairebé tots els discos de Nadler són iguals, meravellosament iguals: sempre sonen a folk gòtic i giren entorn del mateix, amor i desamor, sobretot aquest últim. Amb el temps, això sí, han anat perdent boira sonora, foscor: a 'Strangers' (2016) i en el nou i exquisit 'For my crimes' (2018) es pot sentir la bonica veu de Nadler amb més claredat que mai.


7. Laura Veirs

Aquesta cantautora de Seattle, amb base en el folk però també simpatia per l’indie rock, el country o el jazz, fa 15 anys que edita discos impecables; ‘Carbon glacier’ (2004) i ‘July flame’ (2010) són clàssics semiocults. Fa dos anys en va publicar un a sis mans amb Neko Case i K.D. Lang, és a dir, Veirs juga en una lliga superior. El seu últim (sensible) cop de puny sobre la taula és 'The lookout', en el qual fa cors Sufjan Stevens. Bones companyies.

Temes:

Concerts