DISC I CONCERT

Sting & Shaggy, l'un per l'altre

Parlem a Londres amb l'ex-Police i l'estrella dancehall, units en un disc estiuenc, titulat '44/876', que avui surt a la venda i que presentaran, junts, al Festival de Cap Roig, el 21 de juliol

Juan Manuel Freire

Sting & Shaggy, l'un per l'altre

SALVADOR OCHOA

En principi, això de  Sting & Shaggy  només havia de ser una cançó, 'Don’t make me wait'. Però va sorgir la química i es van dir: «Entrem a l’estudi i a veure on pot arribar tot plegat». El resultat ha sigut '44/876', un àlbum perfectament estiuenc, però gravat en el més cru hivern novaiorquès. Divendres, 20 d’abril, surt a la venda. I el 21 de juliol, el presentaran al Festival de Cap Roig. Diuen els nous amics que quan algú sentia parlar d’aquest projecte, de la idea d’ells dos fent música junts, la resposta sempre era la mateixa: «¿PERÒ QUÈ DIMONIS?». Shaggy: «Hi havia molta intriga i curiositat al respecte. Sincerament, crec que la gent quedarà sorpresa».

'44/876' és un disc seriós, realment seriós, de producció cuidada i amplitud de mires musical (no és només pop tenyit de dancehall). Dit d’una altra manera: els seus autors s’han pres seriosament la missió de divertir. Sting: «La música té un paper important en moments polítics de tanta dificultat. Tot és molt fosc ara mateix. La música té el rol de ser… una llum, i donar una mica d’esperança, de valentia. Ens prenem aquest rol molt seriosament». 

Quan els demano que destaquin alguna fita del repertori, alguna cosa que a ells mateixos els sorprengués, Shaggy no dubta: totes són bones. «És que és com preguntar-me a quin fill estimo més». Doncs, ¿a quin fill estimes més? «¡A tots!», contesta. «Hi ha cançons de molts temes diferents, algunes sobre relacions, altres de més socials, polítiques…». Sting es queda amb una d’aquestes últimes, 'Morning is coming', que és política de la manera menys bel·ligerant: «Sembla una cançó, simplement, sobre un ocell que canta de nit. ¿Per què canta? Perquè s’acosta el matí. I nosaltres necessitem que arribi».   

NO TAN INESPERAT

La idea de Sting més Shaggy tampoc hauria de resultar tan xocant. Més que amb un «¿PERÒ QUÈ DIMONIS?», seria més lògic contestar amb un «¡LÒGIC!». Sempre hi va haver una clara influència caribenya en Police, d’entrada. Sting: «Les meves arrels estan en el folk, però sempre m’han agradat el calypso, l’ska o el bluebeat. Als anys 70, em va atraure el reggae pel seu component revolucionari. Va capgirar les percussions, va convertir el baix en l’instrument principal… Com que jo era baixista, m’anava bé [riu]».

Quan va sentir Bob Marley, va tenir una epifania: «Per un munt de raons: el seu estil vocal, el missatge polític, els sentiments… ¡Em va influir tant! El vaig arribar a conèixer. Va ser com un mentor, encara que ell, en realitat, mai ho va saber».

Els músics de sang jamaicana van correspondre a l’amor de Sting. Als 90 van arribar els recopilatoris homenatge Regatta mondatta, amb versions de temes de Police a càrrec d’artistes reggae; al segon disc, Shaggy cantava Demolition man a duo amb Rayvon. Sting: «Molts músics jamaicans han versionat les meves cançons. És bonic, és bonic. Hi ha una llarga història entre les dues illes; no tota ella positiva. Però, des de fa 60 anys, tenim una comunitat antillana i afrocaribenya que és molt influent. El nostre disc tracta sobre això, aquest intercanvi d’idees, de bones idees».

LES FAVORITES D'UN I ALTRE

Fins a quin punt Sting i Shaggy eren admiradors l’un de l’altre abans de conèixer-se, caure’s bé, fer no una sinó moltes cançons i fins i tot celebrar aniversaris junts (més sobre això, després)? Shaggy: «Aquest home, Sting, és responsable d’algunes de les melodies més belles mai creades. La meva favorita és 'Fields of gold'. Però, en fi, costa triar-ne només una. També m’agraden 'Message in a bottle', una genialitat com 'Every breath you take'… Sap tocar tots els estils. Comences a escoltar la seva obra i és com anar en una muntanya russa».

Sting: «Jo vaig conèixer Shaggy com tothom, a través de Boombastic. Hauries d’haver viscut a la Patagònia per no haver sentit aquesta cançó. Però la meva preferida és 'It wasn’t me', un tema divertit però, a la vegada, moral. Al final diu que la infidelitat no és el camí i que s’ha de ser més autèntic, més honest». 

SEDUCCIÓ EL 2018

'Don’t make me wait', la cançó que obre el disc conjunt, també recorda com l’amor i també el sexe són cosa de dos, i s’han d’atendre, no forçar, els desitjos i les necessitats de la dona. Sting: «És un missatge important en aquests temps d’abusos en què vivim. Tracta sobre un home que aprèn a ser pacient. S’ha de ser considerat. S’ha de ser conscient».

Últimament s’ha posat difícil ser romàntic sobre els Estats Units i, en particular, la seva indústria del cine, però ells han volgut escriure una carta d’amor a la cultura americana: 'Dreaming in the USA'. Sting: «L’Amèrica que ens va enamorar, la de la música, el cine i la literatura, segueix allà, però està sota amenaça. La construcció de murs, la deportació de musulmans… Aquests no són els Estats Units que estimo».

PLANS DE FUTUR

Shaggy i Sting van gravar '44/876' a Nova York i no a Jamaica perquè, si s’haguessin quedat a l’illa, haurien treballat poc. Shaggy: «Ho veia venir. A Nova York hi feia un fred horrible, però si no haguéssim sortit de Jamaica [acabaven de fer el concert anual Shaggy & Friends abans de posar-se a gravar] no hauríem acabat mai. Hauríem estat per la platja, menjant, bevent, fumant… Teníem un termini límit i s’havia de complir». Kingston potser no és el millor lloc per concentrar-se, però sí per celebrar un aniversari. Serà doble, per més senyes. Sting: «Shaggy compleix anys només unes setmanes després que jo, així que ho celebrarem junts allà». Segurament no serà l’últim. Shaggy: «Tenim molts plans. Conec la seva dona. Ell coneix la meva. ¡Som col·legues!».