Ara Malikian, el violí despentinat

El violí és una extensió més del seu cos (estil Eduardo Manostijeras). Només així s’entén que pugui saltar, donar voltes i desmelenar-se (encara més) sense deixar de tocar.  Ara Malikian  és l’antítesi del violinista ortodox, encotillat (i això que va estar set anys com a concertino de l’Orquesta Sinfónica de Madrid). 

«El protocol que envolta la música clàssica li ha fet molt de mal», es queixa. Per això als seus concerts enllaça amb absoluta normalitat obres de Led Zeppelin i de Vivaldi. «I la gent pensa: ¡com mola! Vivaldi és més rock que la banda de Jimmy Page».

A l’espectacle que portarà a Barcelona (26 i 27 de desembre, Auditori Fòrum), 'La increíble historia de un violín' (el mateix títol del seu nou disc), també interpreta obres de la seva autoria, com la deliciosa 'El vals de Kairo' (dedicada al seu fill), així com del seu admirat Paganini que tant joc li ha donat (els seus seguidors segur que se’n recorden del divertit muntatge Pagagnini). 

Malikian recorda que el violinista i compositor italià va ser qui es va atrevir a tunejar aquest instrument allargant el mànec per poder tocar més notes –«quina putada per als que vam venir darrere», riu–. «Va ser la primera estrella del rock. S’inventava històries sobre si mateix. Tenia una malaltia que li allargava els ossos. Asseguren que era molt lleig. I ell ho aprofitava perquè el relacionessin ¡amb el diable! Quan tocava, deien que era el riure del dimoni personificat», assegura reproduint les sinistres notes. «Paganini va debutar a Viena i va triomfar tant que va repetir tres nits».

 

Dos segles després, Malikian segueix l’estela: amb els seus continus sacrilegis ha triplicat el seu èxit en només un any (i sense sonar a les radiofórmules). Al violí del seu avi hi ha enganxat una petaca (no s’ha de confondre amb l’ampolla) per amplificar el so i poder moure’s sense ensopegar amb cables. «M’entrego al complet: cos, cor i ànima, i deixo que l’emoció em guiï». A l’escenari l’acompanyen vuit músics mentre ell posa en dansa (literal) les partitures. «La música penetra en mi i jo em moc. Que ningú es pensi que porto la coreografia preparada. Ja m’agradaria. Potser en una altra vida», sospira. 

PRECOÇ DAVANT L'ADVERSITAT

Tota aquesta esbojarrada escenificació es deu a la «teràpia» amb què ha superat frustracions i imposicions diverses. Al seu sever pare li hauria agradat tocar clàssica, però es guanyava la vida amb la música popular libanesa. Ell va ser qui li va ensenyar els primers acords als refugis antiaeris, indiferents als xiulets de les bombes (el Líban estava en plena guerra civil). Als 12 anys, Ara va fer el seu primer concert i, als 14, quan el director d’orquestra Hans Herbert-Jöris el va escoltar, va aconseguir que el Govern alemany el bequés a la Hochschule für Musik und Theater Hannover (va ser l’alumne més jove). 

Notícies relacionades

Celebra Sant Jordi amb roses i un bon formatge

Els orígens miners de Súria en un museu

Va completar els seus estudis a Londres i, des de fa més de 15 anys, viu a Madrid. El seu pare, que el feia tocar fins que plorava d’esgotament, va morir fa tres anys. «¡Quina pena que no hagi vist aquesta gira internacional!».

 Llarga vida a la increïble història del violí despentinat.