Aaron Abernathy, veu i piano que sacsegen ànimes (i consciències)

Amants de la música amb ànima magnètica i captivadora, no us perdeu el debut a Espanya d’Aaron Abernathy. Igual que va passar a l’octubre amb el 'soulman' britànic Jacob Banks, veure’ls actuar en distàncies curtes i quan encara estan per descobrir per gran part del públic són oportunitats per no deixar-se escapar. 

El nord-americà Aaron és, ni més ni menys, que renebot de l’activista Ralph David Abernathy, mà dreta de Martin Luther King  –llegint les lletres, aquesta dada no passa desapercebuda–. I si l’anterior àlbum el va titular 'Monologue', ara desembarca amb 'Dialogue'.

 

«Després de les eleccions presidencials de Trump, la realitat que es va establir al nostre país és tan diferent que vaig voler usar el do que Déu m’ha donat com a instrument perquè la gent entengui el que està passant a la comunitat negra dels Estats Units. Com Curtis Mayfield i Marvin Gaye, vaig triar cantar sobre el que està passant entre els meus», insisteix.

 

El cantant i pianista busca «respostes a qüestions com per què a les ciutats hi ha tanta pobresa». «Només  si ets honest amb el que passa pots buscar solucions», afegeix.

EL RISC D'UNA MALA DECISIÓ

Una de les cançons clau del seu disc és, sens dubte, Children of the city. «Va sorgir al presenciar com els joves negres tenen antecedents penals a una edat massa jove. Volia escriure sobre com una mala decisió pot afectar-los de per vida».

 

El seu oncle avi va ser «un pastor de Linden, Alabama». L’amic més pròxim i el guardià de la memòria de Luther King. «Va escriure una biografia titulada 'And the walls came tumbling down' que explica tot el moviment pels drets civils. És el llibre més important sobre com dirigir un moviment exitós».

Com ell, Aaron també vol «canviar la cara dels Estats Units» i ajudar a l’apoderament «dels negres i de les minories més desafavorides». I ho fa rescabalant de l’oblit el llegat dels seus antecessors. La prova és la incursió en les seves peces de discursos històrics i moments de protesta cultural negra d’intel·lectuals com James Baldwin i activistes com Angela Davis.

 

«En realitat, les frases em van escollir a mi. Tot va començar quan vaig col·locar el meu oncle a 'Now a days' i aquesta cita em va portar a una altra. Em vaig adonar que estava expressant les mateixes coses que es reclamaven fa més de 50 anys. Que encara estem lluitant pel mateix, així que dialogar amb ells em sembla el més lògic».

Li demanem a Aaron Abernathy que resumeixi la seva trajectòria: «Em vaig formar a la Universitat Howard com a pianista i vocalista i vaig anar adquirint el meu propi estil quan vaig començar a dominar els gèneres que més m’atreien». A nivell personal, es descriu com «un noi tranquil a qui li agraden coses simples com el menjar, la lectura i el cine».

Notícies relacionades

Celebra Sant Jordi amb roses i un bon formatge

Els orígens miners de Súria en un museu

En ell, la fusió del soul, R&B, funk, blues, jazz, ­gòspel i hip-hop flueixen amb una ­elegància natural, innata. «Vaig créixer en una casa on el meu pare tocava tota mena de música, i això marca. Estimo la música i estimo els estils: no deixen de ser una eina per expressar-me, i m’agrada mostrar-me de diferents ­maneres».

Ritme i dignitat a l'ADN.