Agafa pa i suca

És temps de llenties, per Òscar Broc

Hi ha un estrany i atraient morbo en això d’endrapar plats d’olla i guisats contundents a l’estiu

És temps de llenties, per Òscar Broc

123RF

L’altre dia em vaig menjar un plat de llenties. Quan dic l’altre dia, em refereixo a un dimarts de juny infernal, amb el termòmetre escopint mercuri. Feia tanta calor que les granotes portaven cantimplora, Chiquito de la Calzada ‘dixit’. I ho vaig fer. I tant que ho vaig fer. Un senyor plat fins dalt de llenties acabades de sortir de l’olla, amb els seus illots porcins treient el nas a l’espès oceà de lleguminoses. La fortuna afavoreix els valents, diuen. 

Hi ha un estrany i atraient morbo a endrapar plats d’olla i guisats contundents a l’estiu. Les llenties són la meva transgressió preferida durant aquestes dates. Són una declaració de principis en temps d’ensaladilla, poke, tàrtar de salmó i gaspatxo de síndria. La ingesta et proporciona un plaer diferent quan el sol escalfa a la platja. A l’hivern, cada cullerada és un regal; a l’estiu, cada cullerada és un repte

Estiu d’olla

Hi ha dos agents a qui felicitar per la bona salut de la noble pràctica de l’olla estiuenca. El primer és la resistència del cullerot, la facció de golafres valents que no renunciaria a les llenties ni estant al desert qatarià, que planta cara a la canícula a base de fumejants plats de llegums i cansalada. El foc s’ha de combatre amb foc. 

El segon, però no menys important, són totes les cases de menjar, cellers i restaurants de menú que no esborren les llenties de la pissarra ni que puguis fregir un ou a l’asfalt. Més que constància, es tracta d’una actitud davant la vida.  

Notícies relacionades

A més, no tinc cap dubte que mai perdrem tan bon costum. D’aquí cinc mil milions d’anys, el sol s’expandirà, es convertirà en una bola gegant vermella i carbonitzarà l’escorça terrestre. Doncs segur hi haurà algú en algun local endrapant l’últim plat de llenties de la història de la humanitat.