L’article d’Òscar Broc: no t’oblidis del Sorrento

Va ser el meu pare que em va descobrir el Sorrento, un paradís italià que ja feia pizzes gurmet als 90 i ràpidament es va convertir en el refugi dominical de la meva família. Al Sorrento, a més, et rebia el millor cambrer que he vist mai, el gran Alfonso, amb un somriure reconfortant, ulls entretancats i una salva d’acudits sobre marisc sempre a punt. Estimàvem aquest paio com si fos un membre més del clan. 

Nostàlgia a la bolonyesa

Notícies relacionades

Els millors restaurants de Barcelona on compartir plats i vins naturals

Còctels a preus ajustats: gasta amb moderació als barris més ‘cool’ de Barcelona

En una primera fase, el Sorrento va ser el restaurant on anava amb els meus progenitors i el meu germà. En una segona etapa, es va convertir en el restaurant on anava amb els meus col·legues abans de sortir de festa. Una continuïtat d’anys i anys assegut a la mateixa taula. L’Alfonso ens cuidava per sobre de les nostres possibilitats, suportava les nostres borratxeres i es partia de riure amb les ocurrències de la ‘troupe’.

Encara recordo l’olor de les pizzes acabades de fer, l’encant dels sofàs de cuir i les camises de màniga curta de l’Alfonso. I en puc recitar el menú de memòria. Croquetes de pollastre: les del Coure semblarien un acudit al seu costat. Calamars a la romana: millors que a qualsevol parada de fregits actual. Pizza de sobrassada: ni ‘‘nduja’ ni collonades, senzillament la millor que he tastat mai. Espaguetis a la bolonyesa: la seva increïble salsa secreta es va perdre amb el tancament, i el meu pare encara la recorda entre olles. Definitivament, hi ha restaurants que calen més que les persones. ¿Quin és el teu?