Bar Alegria: gresca, cassoles i escabetxos

Un espai distintiu mereix una cuina peculiar. I aquest Bar Alegria, fundat el 1899 i que ha reobert Tomàs Abellan hauria d’enfonsar en l’arrel, en el bulb de la cuina barcelonina. Ho té fàcil. Al desaparegut restaurant Brau, on el Tomàs treballava, la investigadora Núria Bàguena va assessorar la recuperació de l’exigu però potent receptari local.

S’escriuen molts articles necrològics –i aquests sentits tuits de ploramorts– quan tanca un establiment empeltat en la història de Barcelona, però hi ha poc interès si algú arrisca capital per sostenir-lo. És el cas del Tomàs, que se n’ha fet càrrec després de la retirada dels inversors inicials: el seu pare, Carles Abellan, i Max Colombo. Al Tomàs se li complica la vida: els migdies els passarà aquí i les nits, a La Barra, a l’Hotel W, que dirigeix. La capitana a cada servei serà la sommelier Ximena Arce.

Pocs canvis al Bar Alegria (forma part del catàleg d’establiments d’interès i, segons aquest índex, és obra de Francesc Mariné), tot i que els lavabos requereixen alguna restauració.

El 1899, José Cortés el va posar en marxa després de tancar un bar al port i el 1936 el va heretar el seu fill i després la neta...

«Bar, vermuteria, casa de menjars, taverna...», diu el Tomàs per explicar què és. «Donem importància al vi», segueix, i en dono fe perquè la Ximena destapa ampolles de hip-hip-hurra: destaco el vermut St Petroni i els vins negres Històric 2018, de Terroir al Límit, i Tremo 2016, de Luis Alegre. Serà «un lloc despreocupat», en paraules de l’amo, però el vi se’l prenen seriosament.

D’entrada, una gilda, bona amiga del vermut; un seitó marinat (quina elegància),l’amanida russa campiona de Carles Abellan (com m’agrada) i dues croquetes, una de ceps i foie-gras i l’altra, de pernil (millor).

Hi ha un parell de taules amb senyores grans, que suposo del barri, i que són la saludable garantia que el passat segueix present, i que no hi ha edat límit (ni pastiller ni crossa) per sortir de gresca. «Reivindiquem el bar de tota la vida amb un plus», diu el Tomàs. En el cas de les senyores, el plus és la vida. Viscuda.

El Tomàs es planteja oferir el «plat del dia» i seria recomanable. Jo vaig tirant de la carta: bons rovellons en escabetx amb cansalada viada. L’escabetx hauria de ser una de les identitats del Bar Alegria. Aquest feliç sotrac al clatell, aquest ‘xissss’ de gustet.

Més bolets (és el que toca): ceps amb rovell curat (als quals sobra el julivert, invasiu).

Els sepionets amb ceba caramel·litzada em porten a una pregunta. El cefalòpode ha sigut saltejat i, després, barrejat amb la placidesa de la liliàcia. ¿Això el converteix en guisat? Perquè aquest entorn, on el pas del temps ha sigut decisiu, afavoreix la cassola. ¿Potser no estem el 1899? Esperem alegries amb olles i escabetxos.

El platàs són les mandonguilles al ‘nero di seppia’, mescladissa fosca com l’ull de Sauron tot i que de sabor amigable. Les dues carns, al seu punt. Els aliments ennegrits són misteriosos. No atreuen des de la bellesa sinó des del sabor.

M’alegra llegir a la carta que el pastís de formatge és el de La Viña, restaurant donostiarra: formidable, delicat, esponjós. Massa llestos que copien sense revelar orígens.

Tres escoles formatgeres governen ara mateix el sector: la de La Viña, la fluida de Zuberoa i el gratacel novaiorquès.

Dic adeu amb un tall de torró.

Massa vegades es prostitueixen les paraules ‘bar’ i ‘celler’ i ‘taverna’, s’apel·la a l’esperit popular, tot i que s’ofereixi populisme. Que el bar –el que significa bar– no sigui cap altre papadiners.  

«Enverinat» pel seu pare, el Tomàs, de 31 anys, va entrar en el negoci de l’hostaleria fa una dècada. Va estudiar fotografia, va ser campió europeu d’atletisme júnior, toca la bateria. La seva especialitat era la perxa.

Notícies relacionades

4 terrasses per anar acomiadant-se de l’hivern

Dotze cellers d’abans i d’ara on menjar bé a Barcelona

No tem saltar. Ni caure.