Bar Torpedo: quan un gran xef fa entrepans

Pregunto a Juanlu Pérez, un dels tres socis del Bar Torpedo, juntament amb Rafa Peña i Biel Gavaldà, el perquè del nom: “Va sortir d’un 'brainstorming'”. Als EUA anomenen submarí o torpede determinats entrepans allargats.De la carta de 10 entrepans, el de mandonguilles amb tomàquet, mozzarella i alfàbrega és el que s’assembla al projectil. Tot i que destacable, és el menys explosiu dels quatre que vaig sopar un dimarts alBar Torpedo.

¿Com podia fallar Rafa Peña, el cap de Gresca/Gresca Bar i un dels cuiners més talentosos de Barcelona?

La fórmula: desvergonyiment i òptima selecció de proveïdors (pans del Forn de Sant Josep i Triticum, carn de Lyo, formatges de La Selvatana i Llet Crua).

Un entrepà incorpora vaixella comestible.

Van elegir bé el punt d’avituallament, a pocs metres de les cocteleries (Solange, Dry Martini i no gens lluny d’Ideal i Tandem) i a la recerca d’un públic noctàmbul i necessitat de sòlids després de la ingesta de líquids.

Local verd, justificat estèticament pel Rafa per l’estalvi que representa pintar amb un sol color. Tamborets vermells de pell sintètica, tauletes amb portatovallons de plàstic rescatades d’antiquaris i un parell de sofàs corredissos.

Camí del lavabo i davant una finestreta per tafanejar a la cuina, el futbolí. El Rafa somiava a tenir-ne un. Un lloc més rar que un sandvitx d’amanida russa, que n’hi ha a la carta.

A Gresca Bar, el Rafa ja havia assajat amb l’aplaudit biquini de formatge comté i llom ibèricbiquini de formatge comté, que aquí no ofereix i que podria ser en el quadro d’honor. El torpede acaba de ser disparat i avança perillós. “Venem uns 100 panets de 'burger' i uns 130 entrepans cada dia. Volem una solució fàcil a l’alimentació nocturna. El que oferim són copes i entrepans”, explica el capità del submergible.

Vins naturals, que és el que li agrada al patró: millor el Sans Frontières, de Domaine du Mortier, que Nas del Gegant.

Oferta mini d’entrants: bé, les patates fregides (sense entusiasme); millors, les croquetes (guanya la de gamba), i superior, la guatlla arrebossada, que anomena amb sorna Kentucky Fried Guatlla. En aquest punt, recordo una conversa amb el cuiner quan assessorava Rilke sobre l’absència de guatlles a les cartes.  

En l’aire, venerables temes punks i rock amb The Clash i els Rolling Stones, potser pensant en quarantins (¡i més!)  que entraran al submarí verd. Aplaudeixo amb les mans i les aletes l’entrepà de cranc tou ('soft-shell crab'), amb la bestiola arrebossada (farina-ou-'panko’), 'crème fraîche', salsa amb bitxo, coriandre i cacauet.

L’hamburguesa (en realitat, dues, de 70 grams cadascuna) dona alegries: vaca madurada, maionesa, mostassa, quètxup, cogombret, ceba i gouda/cheddar. “Podria ser una de 140 grams, però prefereixo el torrat de quatre cares en lloc de només dues”, reflexiona el Rafa.

Biquini de llengua (distintiu rafaelià) amb gouda en què s’abusa de la mostassa i es descompensa. Llengua per mossegar a gust.

Postres per a addictes, ja des del nom: 'crack pie', pastís (massa dolç) copiat a Christina Tosi i que va fer famós Momofuku Milk Bar (qui en vulgui saber més, que miri el capítol corresponent de 'Chef’s Table', a Netflix).

Notícies relacionades

Ca l'Isidre: la subtilesa del relleu

Dotze cellers d’abans i d’ara on menjar bé a Barcelona

Bon negoci amb bones perspectives: l’Eixample i la nit encara poden digerir més restaurants d’entrepans