Bar Thonet: on el vermut es va fer popular

El primer que sedueix delGrill Room Bar Thonetés la façana modernista: els vidres emplomats, les fustes decorades i sinuoses i el rètol contundent. Inaugurat el 1902, s’ha posat en forma gràcies al xefAlbert Venturai a l’empresari Albert Taberner, que lidera elLondon Bar i el Bar Pastís, un home rescatador i fixador de la memòria. I a qui, sens dubte, li agrada la paraula ‘bar’.

Flaminio Mezzalama, gerent de Martini & Rossi a Espanya i Portugal, va obrir en aquest lloc laprimera vermuteria de Barcelona, i és captivadora la menció, perquè els besnets dels seus clients tornen a banyar-se en l’aperitiu. De la foscor al moble bar dels pares a la renovada brillantor a les lleixes.

Vaig escriure per primera vegada sobre Albert el 2005, quan em va donar la benvinguda al soterrani en què segueix (el restaurant Coure) i he explicat la majoria de les seves aventures, algunes de triomfals; d’altres, tempestuoses. Respecte delBar Thonet,no n’és assessor, sinó copropietari, i aquesta és la garantia de la perdurabilitat.

Des de l’obertura, hi he dinat i hi he sopat –amb el parèntesi d’un mes– i hi he vist més ordre a la sala: la barra de 34 metres (nuclear, l’espinada de la casa) i el menjador del fons, sense comptar l’altell, encara desocupat.

Del primer dia, aplaudeixo laterrina de bonítol amb tomàquet(per emportar-se de pícnic), el verat marinat amb escabetx de llenties (una mica dures) i el panet amb secret ibèric i formatge Payoyo. I deixo a banda la broqueta de lletó perquè és dur: l’Albert hi està d’acord i l’ha canviat.

Són plats en què batega el terme ‘popular’: “Vull fer una cosa molt nostra, molt d’aquí, anar deixant un receptari. M’interessa el model de la Bodega 1900”. Sempre Albert Adrià donant empenta als clàssics (molts Alberts en la crònica).

En el segon ‘round’, faig un torcebraç al pop amb causa i maionesa de kimchi (molt bo) i pregunto arran de les paraules de l’Albert (Ventura): ¿per què no pop amb patates i maionesa picant?

Cintia Alonso atén amb diligència: provo una copa de La Traviesa 2017 i una altra d’Orto 2016. Em quedo amb el Montsant.

Els platillos desfilen per la barra de la mà d’Aníbal Ginesta, cap de cuina. Polzes amunt: lacroqueta de pollastre(no és la primera vegada que ho escric: al podi croqueter), els bunyols de bacallà, l’escalivada amb sardina fumada (del Perelló), lesmandonguilles amb sípiai aquella truita de patates poc quallada. No hi incloc l’esqueixada, perquè el bacallà és fred.

He demanat els macarrons del menú (migdia: 15 euros) i són bons i haurien de passar a la carta, tot i que (re)pensats per perdurar. De postres, peres al vi, per si necessitava una cosa lleugera.

Lloc singular, decorat per Ricard de Capmany, anomenat primer Bar Torino, per passar a ser anomenat Petit Torino (Mezzalama va traslladar el nom al local del passeig de Gràcia), identificat a continuació com a Grill Room i, en aquest moment,Grill Room Bar Thonet. ¿No se us ha acudit un nom més llarg?

L’esperit vermuter hauria de ser reforçat, espremut, visibilitzat. En dies d’èxtasi en vermell (més que blanc), ¿com és que no traieu rèdit comercial al quilòmetre 0 del vi aromatitzat?

Notícies relacionades

El Camino: diana amb la guatlla a la brasa

Dotze cellers d’abans i d’ara on menjar bé a Barcelona

Si no ho feu, se us apareixerà el fantasma (embriac) de Flaminio Mezzalama.