Jiao Zi Q: duel de raviolis fets a mà

Fa uns tres lustres, Liw-U va deixar la ciutat de Fushun, a la província de Liao­ning, per venir a treballar a una fàbrica tèxtil  als voltants de Barcelona. La seva dona, Xiu-Yan, i el seu únic fill, Wei, van recórrer més tard aquests 9.000 quilòmetres per al retrobament sota un cel de bobines. Cap dels tres membres de la família Qiu s’enreda avui amb els telers industrials, sinó que intenten que encaixin les peces d’un restaurant que van obrir sense expe­­riència el 23 de novembre: el Jiao Zi Q.

He arribat fins a aquest antic establiment gallec alertat per Albert Adrià, sempre a punt per a l’exploració gastro, siguin pics o avencs. Un tendal amb el nou nom tapa un teuladell de pissarra. Enganxat al vidre de l’entrada, imatges i lletres. «Oferim 'jiaozi' / 'gyoza' bullides». I a la planxa. «Restaurant tradicional nord-est de la Xina». Queda clar. Segons l’Albert, el 'jiao­zi' al vapor és molt bo i s’ha de tastar. He obeït, evidentment, de la mateixa manera que vaig fer cas del seu germà Ferran quan em va dir que els 'dumplings' del Fan Shoronpo eren dels «millors de Barcelona». ¿Duel de germans? ¿Lluita raviolera? A la vista dels preus, el més aconsellable és tastar els dels dos llocs. Que s’hi pronunciïn els savis de la massa.

El menjar flueix, però no la comunicació, que continuarà amb Wei per telèfon. La mare prepara la pasta a l’entrada, a la vista, un fet que dona garanties, sobretot als que s’imaginen l’apocalipsi a l’interior de les cuines. També una dona pastava, com a part dels atractius, al desaparegut Nanit i diverses senyores ho fan al Gyoza Bar. Al Fan Shoronpo, el japonès Keita Tanaka mou mans de mag.

La no-decoració és tendència i Wei reconeix que el pressupost no donava per més (les cobertes de la carta són les d’As Vieires). Mocadors de paper com a tovallons. Tant me fa: he vingut per les empanadilles. Les viandes que les precedeixen estan bones, amb l’objecció que els acompanyaments s’assemblen, amb massa pastanaga en juliana. Tiretes de patata, pedrers de gallina, orella de porc, rodó de vedella (nu, ¿una salseta?) i unes costelles amb anís estrellat per rosegar fins a l’os. Quins bons punts de cocció.

Els 'jiaozi' al vapor estan a l’altura. Massa excel·lent, ferma, farciments que no trampegen amb els ingredients. Una sèrie, amb porc i pebrot; la segona, amb porc i bolets xinesos. Els mullo, per suggeriment de l’Albert, en una barreja de soja, vinagre i oli de sèsam.

Superen els guotie del Mian, que passa per ser un dels millors-xinesos-barats de la ciutat, amb el Chen Ji, el Kaixuan i el He Cheng. En un esglaó superior, l’Out of China. I a la punta de la pagoda, el Shanghai, que afegeix a l’oferta dos establiments dimsumers: el Kao Dim Sum i el Mr Kao.

Notícies relacionades

Plaça del Vi 7: perquè el natural és beure i menjar

Dotze cellers d’abans i d’ara on menjar bé a Barcelona

Fins a l’obertura del Jiao Zi Q, Liw-U i Xiu-Yan només cuinaven a casa. «Tot molt tradicional, molt casolà, molt del nord-est», insisteix Wei. Em sembla suïcida que sense coneixements d’hostaleria hagin fet el pas. Superat l’ensurt, el resultat mereix l’aplaudiment, el suport, la complicitat.

D’acord amb l’Albert. D’acord amb el Ferran. M’agraden els 'jiaozi'. M’agraden els 'shoronpo'. M’agraden els paquets que contenen regals.