Luis Vidal "Ningú coneix el nom d'un càmera"

--Té 52 anys i el jubilen. ¿Això és bo?

--L'hi diré d'aquí a un temps. Se m'obre un panorama amb què no comptava. A mi em van dir que era una feina per a tota la vida i ja ho veu... L'empresa va discutir uns ERO i va decidir que tots els que tenien 52 anys hi entraven de forma obligatòria. Independentment de trajectòries i experiències.

--¿Les condicions són bones?

--Em jubilo amb el 92% del sou. A partir de l'u de febrer em pot arribar la carta. I així, 4.200 persones.

--No em surten els números per a l'ens públic. Però vostè torna a estar al mercat.

--És una mica com tornar a començar. Donaré classes a la universitat i passaré temporades a Menorca.

--¿L'experiència ja no té valor?

--Jo dono les gràcies per haver treballat aquests 34 anys a Televisió Espanyola. He pogut estar en primera línia entre els protagonistes dels grans esdeveniments.

--¿Amb quins moments es queda?

--N'hi ha molts: els funerals de Franco, la primera visita del papa Wojtila a Montserrat, els casaments reials, els últims cinc jocs olímpics... O qualsevol Barça-Madrid.

--¿Què passa en un Barça-Madrid?

--Doncs imagini's estar en el moment previ a la sortida dels jugadors al Camp Nou, quan tot l'estadi tremola i tu vas a donar la imatge de la sortida dels jugadors. Per a un culer com jo, això és el súmmum. O donar el pla de la final de Wembley. Allà embogeixes completament.

--Imagino.

--N'hi ha de més silenciosos, però no menys importants. La primera visita del papa Wojtila a Catalunya va ser un esdeveniment. A mi em va tocar seguir el Papa dins del monestir. En un moment donat ens vam quedar sols el Papa, la Moreneta i jo. Això és irrepetible.

--¡Com perquè li tremolés el pols en aquell moment!

--El mateix que amb el "sí, vull" de Letizia. Dins de la catedral de l'Almudena només hi érem quatre càmeres; les altres càmeres estaven robotitzades. Aquell pla no el tenia assignat, jo havia de gravar la família reial, però els vaig oferir aquella imatge i els va encantar. Ara es repeteix una vegada i una altra. Va ser un pla republicà per a un casament reial. (rialles)

--Però el seu gran moment va ser als Jocs Olímpics de Barcelona.

--Sí, va ser històric. Quan preparàvem la retransmissió se'ns va dir que hi havia una seqüència que era inamovible: el pla de la fletxa i el moment de l'encesa del peveter. Els realitzadors ens van dir que aquest pla el faria la càmera nou. I van afegir: "I la càmera nou la portarà Luis Vidal".

--I vostè va fer ¡glups!

--Sí, perquè els càmeres de tot Espanya em van mirar. A més, jo no tenia ni idea de com van les fletxes. L'únic que coneixia ho havia vist a les pel.lícules d'indis.

--Donar aquell pla era gairebé més responsabilitat que la que tenia l'arquer Antonio Rebollo.

--Entre altres coses, per l'assaig.

--¿Com va ser?

--No vaig assajar. El dia de l'assaig es va provar tota la cerimònia i, a l'arribar al pla del peveter, van tallar i van dir que ja n'hi havia prou.

--¿I el famós pla?

--Aquell no es podia assajar, perquè una fletxa no va mai igual, i tampoc es podia encendre el peveter. A més, Rebollo assajava l'arribada de la torxa amb figurants, i això no tenia res a veure amb el que passaria el dia de la cerimònia.

--Què li va passar pel cap en els moments previs.

--Hi havia molta tensió. Pels auriculars van començar a dir: "Anem a la càmera cinc, a la set, a la vuit... Preparat la nou: anirem a tu". I encara em van fer una broma. Algú, pels auriculars, em va dir: "¡Tranquil que només el veuran 5.000 milions de persones!". En aquell moment vaig apartar tots els cables que m'envoltaven, vaig mirar tots els meus ajudants i els vaig dir: "Que a ningú se li ocorri tocar-me, per res del món". I vaig clavar quatre crits. Va sortir la fletxa, em vaig adonar de seguida que l'havia encaixat. Es va enlairar, i es va encendre el peveter. De cop, semblava que l'estadi olímpic s'enfonsava. Pels auriculars sentia tothom plorant i em deien: "¡Crac, ets el millor, crac! T'estimem".

--¡Quina passada!

--Sí, ho va ser, sobretot perquè, a més, eren els meus jocs.

--¡S'emporta unes bones vivències!

--És la primera vegada que ho explico. Mai ningú m'havia demanat una entrevista.

Notícies relacionades

Naturgy: no tots els fons són iguals

La immoralitat d’EH Bildu

--¡Que injusta que és la televisió!

--La televisió és així. Es coneix el nom del locutor de la retransmissió, del realitzador, dels esportistes, però ningú coneix el càmera que dóna un pla.