On Catalunya

Conde del asalto

Una Coca-Cola

M’acaben de cobrar 3,5 euros per un refresc en un bar infame. «Preu turista, ja saps»

COCACOLAS DE FABRICACION ALEMANA EN BARES DE BARCELONA.

COCACOLAS DE FABRICACION ALEMANA EN BARES DE BARCELONA. / GUILLERMO MOLINER (Bcn)

2
Es llegeix en minuts
Miqui Otero
Miqui Otero

Escriptor

ver +

Quan em diu el preu de la Coca-Cola, la meva cara es deforma com quan el personatge rep un cop de puny que la pel·lícula reprodueix en ‘slow-motion’. Se’m desordenen les galtes com si fossin de plastilina i les agités un ventilador industrial. El gest se m’altera prou perquè la cambrera d’aquest bar de la plaça del Pi s’excusi amb una sinceritat admirable: «Preu turista, ja saps». 

M’acaben de cobrar 3,5 euros per un refresc en un bar infame. Mentre rebusco la xavalla al moneder, m’assalten famosos eslògans de la pandèmia. «En sortirem millors» (sens dubte). «En sortirem junts» (potser per poder sufragar a mitges les consumicions). «La vida s’obre pas». 

Recordo quan, al cap d’uns dies de confinament estricte i aturada productiva, van començar a rodar imatges de senglars trepitjant els parterres de l’avinguda de la Diagonal i de flors fins i tot a les places dures. També de les aigües cristal·lines del mar al costat de l’hotel Vela. Llavors també es deia que la vida, o la naturalesa, s’obria pas. En aquella època, també, es reflexionava sobre el model de ciutat en general i l’hostaleria en particular. 

Va passar cert temps i es van relaxar en certa mesura les restriccions, però encara no es podia visitar Barcelona des de l’estranger. Recordo quan els bars de la Rambla es queixaven perquè, malgrat haver reduït dràsticament els preus, els barcelonins continuaven sense anar-hi. A bona hora.

Una capital gairebé buida

Passejàvem, llavors, per aquella capital estranya i gairebé buida. Tenia un aspecte desvalgut i estrany. En concret, l’aspecte d’una persona de constitució molt grossa que mitjançant operacions en clíniques o dietes molt poc sanes havia perdut massa quilos en molt poc temps. La ciutat no estava sana i prima, sinó que li penjaven les pells: això és, desenes de franquícies tancades al centre, poc parc caminable, poc per fer quan hi havia poc per consumir. 

En aquells mesos, i ja que no es podia sortir a altres llocs, jo feia broma de convertir-me en un turista a la meva pròpia ciutat. Armat de xancletes, ronyoneres, lonely planets i mirant guerxo a cada cantonada, tant estrenava un parc remot com visitava el Museu dels Esports o pujava a les Golondrinas. 

No vivia en la convicció que en sortiríem millors, és clar, però sí que alimentava la vaga esperança que en sortiríem una mica diferents. Això si en sortíem, cosa que encara no hem fet, per molt que ja sortim més de casa. 

Turisme de creuer

«Tots som fills de Marx i la Coca-Cola», deia Godard. Una cosa que penso sens dubte quan em reclamen aquests 3,5 euros per una (i calenta). També penso que potser soc jo el que n’he sortit pitjor. M’he convertit en el que sempre he criticat: la ploma que es queixa a la seva tribuna d’alguna nimietat que li ha passat un dilluns a mitja tarda.

Notícies relacionades

Però és que aquesta Coca-Cola no és només una estafa, sinó també un símptoma. Una ciutat que intenta corregir el rumb (gràcies a determinades iniciatives de mobilitat o moratòries en les llicències de determinats establiments), però que es despista i torna a bategar com el que era: puntera en el turisme de creuer, que sempre oblida el capítol anterior. 

Amb la cara convertida en un dibuix cubista de Picasso, continuo mirant la cambrera. «Beautiful», contesto, mentre pago convertit ja en turista a la meva ciutat.