On Catalunya

Conde del asalto

Turisme d’esbarjo

Entre les moltes coses que tornen a obrir després de la pandèmia, cal sumar alguns patis d’escola de Barcelona

Barcelona 09/10/19 SOCIEDAD  Niña desayunando en el recreo al lado de heces humanas (plaza castilla) del colegi CEIP Castella. AUTOR MANU MITRU.

Barcelona 09/10/19 SOCIEDAD Niña desayunando en el recreo al lado de heces humanas (plaza castilla) del colegi CEIP Castella. AUTOR MANU MITRU. / Manu Mitru

3
Es llegeix en minuts
Miqui Otero
Miqui Otero

Escriptor

ver +

El pati de l’escola és a la vida el que el ping-pong al tennis, una mena de rèplica de mida més petita, però també amb regles específiques. 

Allà, hi haurà qui comerciï fins i tot amb el seu entrepà (futurs empresaris sense escrúpols que es forrin amb fotocòpies de ‘Bola de Drac’ o amb ‘tazos’ o ara, amb SuperZings), qui vulgui acaparar tota la glòria dels gols i els aplaudiments, qui es refugiï a l’ombra dels porxos per llegir còmics o recitar versos (i quedar-se fins i tot sense esmorzar perquè l’hi roben), qui s’entregui a lligar, qui fracassi en l’intent de pidolar atenció a canvi d’acudits dolents i qui rebi tots els cops de pilota dels populars. Allà, també, es reproduirà la cadena tròfica capitalista en què l’eruga es menja la fulla i el camaleó es cruspeix l’eruga i la serp s’empassa el camaleó i el nyu té pesades digestions amb la serp i el tigre endrapa el nyu (i no sé qui es menja el tigre, potser Lola Flores). La mateixa successió, però amb tímids, nerds, intrigants, forçuts, etc. 

Uns quants, de fet, acaparen el pati per jugar a futbol i la resta de la vida s’obre pas als marges. El mateix passa en la societat, està clar. I de fet, va dir Tom Wolfe que els escriptors som els que al pati no juguem, sinó que mirem com es juga (jo no he de ser gaire bon escriptor, perquè algun gol vaig fer). 

Literatura sobre el pati n’hi ha bastanta i a mi m’agrada especialment la de l’arrencada de ‘Miau’, la novel·la de Benito Pérez Galdós, en què diu allò de «la canalla de l’escola pública va sortir atropelladament de classe, amb una gatzara de mil dimonis. Cap himne a la llibertat, entre els molts que s’han compost a les diferents nacions, és tan bonic com el que entonen els oprimits de l’ensenyament elemental al deixar anar el grilló de la disciplina escolar i sortir al carrer piulant i saltant». El mateix esvalot i crits que durant l’esbarjo.

Tot i que seria fins i tot sospitós que un adult qualsevol es planti en un pati d’escola a observar els nois i noies com si fos un herbari o una jungla de joguina, els professors sí que tenen la sort de presenciar tot això i, en el cas dels alumnes més petits, de descobrir-ho per primera vegada.

Com anar a un altre planeta

Notícies relacionades

Si dic tot això no és per nostàlgia, sinó perquè sembla que, entre les moltes coses que tornen a obrir després de la pandèmia, cal sumar alguns patis d’escola de Barcelona. Una dotzena es tornaran a oferir a qui vulgui entrar-hi durant els caps de setmana dins el programa ‘Patis oberts al barri’, auspiciat per l’ajuntament. Comptaran amb monitors i acolliran la quitxalla que s’acosti, siguin o no alumnes de l’escola.

I vet aquí una altra clau. Anar al pati d’una altra escola era com anar a un altre país o a un altre planeta, amb lleis i cultures diferents. Això era una cosa que feia quan jugava a bàsquet escolar i em tocava tant anar a la Mina com a la Bonanova. La Salle i els Lluïsos de Gràcia i el Grup Barna. Res em va ensenyar tant de com funciona aquesta ciutat, pobresa i privilegis, com aquests partits, com entrar (i jugar) en aquests patis aliens. Esperem que passi el mateix amb els nens que aprofitin aquesta iniciativa municipal. Recomano als pares que els portin a un de diferent cada dia, perquè aprenguin com de diferents som i com ens assemblem.