Flashback: fa just un any

Un no s’ha d’alarmar. Fa un parell de setmanes un pare va enviar un missatge al xat de l’escola. Que tenia un amic d’un amic d’un conegut epidemiòleg, deia. Que en unes setmanes estaríem tots tancats a casa. Que anéssim comprant mascaretes. Somric sota la meva bufanda quan veig que una altra mare li contesta amb el mem de Homer Simpson tocant una campana de mà amb la frase: EL FINAL ÉS A PROP. 

Ens hem d’obligar a sortir.

Caldrà començar a fer plans per al cap de setmana, tot i que jo em passaria els dos dies llegint a caseta. ¿Qui vol sortir quan s’està tan bé? A més porto un terç llegit de la novel·la d’Olga Merino, La forastera, i res em ve més de gust que devorar-la quan arribi dissabte. Amb un parell de pàgines ja es veu que la pot comprar i llegir un munt de gent. I que l’Olga viatjarà un munt presentant-la durant el pròxim trimestre. Me n’alegro molt, per ella i per la novel·lassa. 

Notícies relacionades

Berga treu les tendències de moda al carrer demà

Un mirador privilegiat de Manresa amb història

Però alguna cosa caldrà fer. Cal obligar-se a sortir. És possible que el primer que faci sigui esmorzar a la Granja Petitbo, al costat de casa: solen tenir premsa, a més de gofres, i a dins s’hi està bé. Tot i que també podem prendre un Cacaolat a la pista de gel de Roger de Flor: patinar no, però últimament m’encanta anar a la cafeteria del primer pis amb el mocós i veure com li neix certa malícia juganera: es parteix la seva capseta toràcica rient quan se la foten (res greu) els patinadors allà a baix. Després podria portar-lo a una matinal de cine. Crec que ara estrenaven ‘Trolls 2’. Tan malastruc que està tothom amb les notícies de la pandèmia, el subtítol pot ser un bon presagi: ‘Una pel·lícula feliç, molt feliç.’ 

Dinars interminables

Després he reservat al Bar Ramón per dinar. M’agrada menjar a dins: baixes les escales i és el paradís, amb aquestes tapes cobertes per la senyera i aquesta musicassa que posa el David amb els llums baixos. No en voldries sortir mai. Hem de ser realistes, el dinar durarà una bona estona, però espero no empalmar-lo amb el pla de la nit. Deixaré el nen amb els iaios, a qui els encanta tenir-lo a casa. A mi també m’agrada que passi hores allà, jugant a la meva habitació, com si jo m’hagués quedat allà atrapat amb dos anys. De vegades, dorm abraçat a la meva mare. Això també m’agrada. Però és que a més així podem anar de bolo a la nit. Tocaven Da Souza a l’Apolo, que són tan bons músics com bona gent i que acaben de treure un tros de disc: s’inflaran a girar pertot arreu i de tocar en llocs. Crec que un dia d’aquests també hi havia bolo de Victor Coyote al Sidecar. El Ramón ens ha preguntat si hi aniríem. Igual arribo sense gana, però caurà el típic biquini ràpid del Glaciar, «per fer coixí». Igual hi ha sort i després del bolo encara fem l’última tornant a casa, al Butyklan. Aquest sí que no tancarà mai: porta amb la mateixa barra revestida d’Skai i les mateixes taules des de fa dècades. Segur que no, segur que no tancarà mai.