Kakfa a Maracaná

Ara que no es pot anar al camp de futbol, ara que s’havia posat més que difícil veure partits en bars, ara que plantejar una patxanga fora de la bombolla familiar és més arriscat que organitzar un sopar d’exalumnes, ara que el futbol s’ha tornat gairebé tan individual com el Tetris, la millor idea sembla viure el futbol a través dels llibres. Fins i tot poder sortir de casa i entrar en un acte cultural, o presentar-lo, per parlar de futbol i literatura. 

Que tots dos estan agermanats ho sé des de gairebé abans de marcar el primer gol o escriure el meu nom.El meu primer ídol futbolístic va ser un personatge en una vinyeta, no una persona en un camp: Eric Castel. Francès, elegant com Steve McQueen, havia arribat a la ficció per suplir el buit que va deixar Johan (genuflexió) Cruyff. Pensava que potser havia arribat a cobrir la brillantor d’aquesta absència en forma de còmic, perquè en la realitat era impossible aconseguir calafatar aquesta esquerda. Era al·lucinant, començant pel cabell platejat: si era un avi, es conservava prodigiosament bé, tot i que se solia pensar que venia d’alguna galàxia remota. El meu jo infantil, per entendre’ns, mirava Eric Castel i després aixecava els ulls i es trobava amb Calderé a la pantalla. Era, sense saber-ho, com Sartre, que va créixer observant els dibuixos de flors i plantes d’una enciclopèdia Larousse, absolutament fascinat pels noms i la bellesa, però que després va patir una enorme decepció quan els pares el van portar als Jardins de Luxemburg i va veure les flors i plantes de debò: «Això és una merda». Clarament, tot funcionava molt millor en paper: les flors no es panseixen i no existeix Núñez.

El futbol per entendre la vida i el món.

Tot record futbolístic va associat a un possible relat literari. El meu primer moment culer va ser al desenganxar de la meva taula, a P-5, un adhesiu de la Champions de la final de la Copa d’Europa a Sevilla que no vam guanyar (llavors vaig aprendre que esperar-se el dolent prepara per al pitjor, sobretot si ets del Barça). La meva primera traïció severa paternofilial va ser quan vaig prometre al meu pare, gallec, que no havia celebrat la lliga arrabassada al Superdepor de la Corunya: jo era al Camp Nou amb el meu amic Albert Martín i mira si ho vaig celebrar que vam trencar les cadires on sèiem (ho vam poder veure, el meu pare i jo, quan van posar un pla general de la llotja a «Estudio Estadio»).

Notícies relacionades

Berga treu les tendències de moda al carrer demà

Un mirador privilegiat de Manresa amb història

Així que ara soc aquí, a la Casa del Llibre, presentant, amb els autors, el súper llibre «Kafka a Maracaná», de l’editorial Panenka, que basteix ponts entre les dues disciplines (o arts). David García Cames, Miguel Ángel Ortiz i Marcel Beltran no només aconsegueixen explicar en 90 relats la fragilitat, la valentia, els errors i eufòries de moltes vides, sinó que aconsegueixen, fins i tot, reescriure la història. El futbol per entendre la vida i el món. Hi desfilen Sèneca, Shakespeare, Chimamanda. Parla una pilota però també un represaliat polític. Hi ha violència i hi ha bellesa i hi ha humor heroic, com un gol fet amb la tíbia i un altre colat per l’escaire.

La citació que l’encapçala és de Maradona: «Mira, per a mi, els que es posen els llibres sota el braç i em fan quedar com un ignorant són uns fills de puta, m’entens?». Jo he arribat aquí amb el meu sota l’aixella. Em disposo a comentar-lo i hi ha grada. Tot un honor aquesta sacada.