Una placa per al Watusi

Fa més de 2.000 anys Cató el Jove, una figura de primer ordre, passejava per Roma amb un col·lega. Aquest li va comentar si no li semblava injust que en tota la ciutat no hi hagués ni una inscripció ni un monument en homenatge a la seva carrera. El col·lega, que seria l’equivalent d’aquests presumptes amics que et colen amb murrieria que algú ha deixat com un drap brut la teva novel·la a Twitter, no va trigar a rebre la resposta: «Prefereixo que els meus contemporanis romans es preguntin per què no m’aixequen una estàtua que la posteritat es pregunti per què me la van aixecar».

Fa menys d’una setmana, es va convocar una lectura festiva d’homenatge per commemorar onze anys de la mort de l’escriptor Francisco Casavella. Però, en realitat, la idea era una altra: penjar una placa amb el seu nom, la seva data de naixement, la de defunció, i una encertada definició: «Escriptor del barri». Casavella era una mica al·lèrgic a la glòria de la sala de banderes, però difícilment no somriuria davant d’aquesta iniciativa veïnal. 

Així que aquí estem, al’Espai Calàbria 66, on es cargolarà la placa, escoltant l’exquisida selecció musical de Barracuda i saludant-nos. És curiós quan es convoca una reunió en què els convidats tenen en comú qui no es presentarà. D’alguna manera s’actua com si aquest ho veiés tot entre cortinetes de núvols. Hi ha, per exemple, Jordi Costa, que va firmar l’indispensable pròleg de la col·lecció pòstuma d’articles que va publicar Casavella: ‘Elegància, elevació i entusiasme’. Hi ha més d’un fan jove, un amb la samarreta de Fania, i també altres que s’han implicat en aquesta moguda, com el Jaime, un dels seus millors amics, o l’amo del bar Prize, també conegut com La Iguana, el local, perquè al fons del local vivia un saníssim exemplar d’aquest rèptil, potser en homenatge a Iggy Pop. Una iguana al meu bar podria ser el títol d’un himne oficiós del barri. O d’una novel·la.

Les cançons se succeeixen i ens assalten les lectures. La prosa de Casavella és contagiosa com un riure en una nit d’aniversari. Llegeix Victoria Bermejo, en un rampell de justícia poètica (i còmica), la seva novel·la més oblidada. Llegeix Víctor Recort la seva diatriba contra Lenny Kravitz. Llegeix Carlos Zanón, i al seu canell hi ha el pols i el nervi perdut, el seu «corre, Watusi». Llegeix Pilar Romera la seva conga a ‘El secreto de las fiestas’ i tot s’aireja. Llegeix Marcos Ordóñez, la veu en off d’un món millor, i després de llegir li dedica, amb la seva veu de baríton, unes paraules: «Falta un arbre», diu. «Com sabia Casavella detectar les portes de l’alegria», diu. I als ulls d’algun, de qui això escriu, es podria filmar un documental sobre les cascades d’Iguaçú.

Hi és i no hi és

Hi és i no hi ésTambé llegeixo jo. Barracuda em presenta com «el cosí». «Mai m’havien presentat amb un insult», dic, per treure-li ferro a la cosa. «El cosí. Això soc. Un cosí», la meva falsa modèstia passivoagressiva. Intento explicar alguna cosa. Avui Casavella hi és i no hi és. Hi és, perquè posaran una placa. Hi és, perquè els que llegim anirem a prendre alguna cosa carregant els exemplars dels llibres que hem recitat, així que serà, també, sobre les taules de zinc de les terrasses a l’hivern. I vull llegir una cosa sobre el que hi és i no hi és. Sobre el que ha desaparegut, però segueix aquí a través de la llegenda. O de la fe. O de l’art. O de la tornada. 

Obro ‘Lo que sé de los vampiros’, amb què va guanyar el Premi Nadal, i llegeixo aquest passatge en què el germà gran de Martín Viloalle li explica que hi ha qui diu que els ossos de calamar de la ria són ànimes de mariners morts en plena feina. El corrent els porta a la vora perquè els recordem. I es diu que en algun cas es tornen querubins i van al cel. El Martín mira els calamars fixament a veure si passa. «Ho esperava, però no ho creia i llavors tampoc ho havia d’esperar. ¿Què feia, doncs? ¿Ho esperava o no ho esperava? Si ho esperava i hi creia, se sentia més a gust, més còmode. Si no ho esperava, i per tant no hi creia, se sentia important, però molt inquiet. Desitjava la realitat d’aquesta brillantor no del tot certa». Ens trobem així. 

Notícies relacionades

Berga treu les tendències de moda al carrer demà

Un mirador privilegiat de Manresa amb història

¿Hi era o no era Casavella aquella tarda? Recorro al meu jo de 10 anys. Quan vaig llegir a la solapa de l’exemplar de ‘El triunfo’ que l’autor havia treballat com a xòfer d’una vedet del Paral·lel. «¡Però, ‘filliño’, si no té carnet de conduir!», em va dir la mare. I jo vaig pensar: ni li fa falta. No cal carnet per conduir una vedet. Només es necessita literatura. Hi era.