Sortir de casa

És divendres, així que mentre molts parlen de què faran per sortir (de festa), altres debaten què poden ferperquè no els facin fora (de casa).

Perquè els divendres, a dos quarts de set de la tarda, se celebren les assemblees del (heroic) Sindicat de Llogaters al Centre Espai Veïnal Calàbria 66. I en aquesta sala hi ha trenques, abrics amb folre de xinxilla, anoracs esportius, armilles reflectores del sindicat, impermeables violeta d’una empresa de missatgeria d’economia veritablement col·laborativa (i no de l’altra farsa). Tan diversos com els seus abrics són els casos que han portat. Una escombrada a la sala es tradueix en la pregunta que s’ha de fer qui arriba a una presó: ¿què t’ha passat per acabar aquí? Però no què has fet, sinó què t’han fet. «Tot el dolent ens passa per sortir de casa», va escriure Blaise Pascal. Doncs imagineu-vos el que passa quan te’n fan fora.

«Quan som aquí, ja no estem soles», diu la dona que introdueix l’assemblea. I d’això va tot. De verbalitzar el problema, rebre consol, donar empara legal, tramar accions contra fons voltors i carronyaires individuals que es personen a les seves propietats. Per fer-ho, mentre a Berlín es regulen els preus i a la nostra ciutat s’expulsa 30 famílies en una setmana (115 en l’àmbit estatal), es necessita un sindicat més fort, amb més afiliats, amb més veu i més altaveu. 

Il·legals a la seva pròpia llar

Il·legals a la seva pròpia llarAixò és tot el que passa més enllà dels anuncis de telefonia, l’encesa dels llums de nadal, el nou model de telèfon, la discussió sobre el segon capítol de la tercera temporada d’aquella sèrie ambientada a Chicago i el daltonisme de banderes. Molts dels avui presents ja estan fora de contracte. És a dir, a ulls dels seus propietaris, són il·legals dins de la seva pròpia casa. Els casos s’exposen per torns. Hi ha conflicte i eufòria. Perquè aquell veí que feia dos anys que lluitava sembla que ja ha trobat una solució (i ja no s’ha d’anar a Vic, tot i que «hi podríem anar a menjar paella igualment»). Però també mans agafant fort els anoracs posats sobre els genolls quan aquesta altra noia plora després de dir: «Però jo no me’n vull anar. És casa meva». 

Les tàctiques demòbing són les de sempre. No exposaré casos concrets d’aquesta assemblea, però vaig explicar algunes pràctiques a la meva novel·la ‘Rayos’: escombraries als portals, tapiat de pisos adjacents per acumular porqueria, ascensors que misteriosament no funcionen (a pisos on els avis ja no poden pujar escales). Recordo un cas del Raval de renda antiga que vaig recollir en la meva ficció. A un avi malalt el despertaven de matinada i una veu li xiuxiuejava al telèfon: «Et farem fora».

Deixar-te fora de la vida

Deixar-te fora de la vidaAixò no és un debat sobre la guerra civil en un país exòtic que només hem vist a Google Earth o a la tele. I amb aquest tema es dona el biaix cognitiu de qui, quan li posen una escaiola, només veu escaioles pel carrer. Tots tenim un cas a prop. Només hem de mirar. Les instruccions arrenquen amb una cosa senzilla: anar al registre de la propietat i comprovar qui és el propietari. Qui duplica el lloguer, qui rebota els pagaments, qui es desentén d’aquesta caldera que ha rebentat, qui vol deixar-te fora de la vida.

Notícies relacionades

Berga treu les tendències de moda al carrer demà

Un mirador privilegiat de Manresa amb història

Ho va dir l’escriptor afroamericà James Baldwin, encara que ho podrien firmar tots els que són aquí: «No tens casa, no saps el que és tenir una llar, fins que has d’abandonar-la».