Inicia sessió

Inicia sessió amb el teu compte d'El Periódico

He oblidat la contrasenya Política de privacitat

Si encara no ets usuari, Registrat

L'«atemporal» estació de França

L'escultor Jordi Díez Fernández recorda que, quan era veí de la Barceloneta, visitava aquest lloc per evadir-se i trobar-hi assossec

Laia Zieger

L'«atemporal» estació de França

maitecruz

Era la meitat dels anys 90 i Jordi Díez Fernández va arribar a Barcelona procedent de Madrid, on residia i treballava en aquell temps. A la recerca d’una proximitat amb el mar i amb l’afany de descobrir els encants tòpics de la ciutat, es va instal·lar a la Barceloneta. Explica que la vocació canalla del barri el va captivar immediatament i recorda amb afecte com els veïns d’aquesta popular zona disfrutaven de certs ‘privilegis’ a l’hora d’adquirir productes de contraban.

Però, si alguna cosa es va convertir per a ell en un costum en els seus primers anys com a veí de Barcelona, van ser les seves repetides visites a l’estació de França, ubicada molt a prop del seu domicili. Aquest enclavament es va convertir en una mena de lloc de peregrinació per superar els moments de solitud i nostàlgia que pateix qualsevol que s’instal·la sol en un lloc nou amb l’afany d’obrir-se nous camins. Una època de moltes i intenses emocions, sempre complexa. Ell trobava els seus moments d’evasió al bonic edifici, construït amb motiu de l’Exposició Universal de Barcelona del 1929.

AMB EL NOM DE LA DESTINACIÓ FINAL

DES DEL 1878
Se l’anomenava popularment estació de Granollers (fins allà arribava). Però des del 1878, quan la línia va ampliar el seu recorregut fins a la frontera, la gent li va posar el nom actual, avui dia oficial (fins al 1992, quan es va rehabilitar, era Barcelona Terme).
DINTRE DE LES MURALLES
L’estació ja funcionava des del 22 de juliol del 1854. L’havia construït la companyia Camino de Hierro del Norte i, com que estava dins dels murs de la ciutat, va tenir que perforar la muralla de Mar i aixecar un pont per salvar el fossat.
PER L’EXPOSICIÓ UNIVERSAL DEL 1929
L’aspecte actual, amb una estructura metàl·lica modernista monumental, és obra dels arquitectes Pedro Muguruza i Raimon Duran Reynals, i de l’enginyer Fernando Gallego Herrera. Es va inaugurar per a l’Expo Universal del 1929.

Díez recorda: «Vaig passar moltes estones en aquest lloc. No coneixia ningú a la ciutat i aquí trobava l’assossec necessari com a contrapartida del gran treball que suposa començar des de zero en una ciutat desconeguda». Confessa que, per a ell, l’estació de França es va convertir en una espècie de portal atemporal, surrealista; un lloc on semblaven conviure amb naturalitat persones i ambients de diverses èpoques, gairebé al marge de l’exterior. «D’alguna manera aquesta atemporalitat ho relativitzava tot i em permetia escapar de la realitat. Hi anava i en venia, en sentit absolut. És impossible no percebre la metàfora que una estació representa i també l’alleujament, ben mirat», relata amb certes notes de poesia.

Avui és un escultor reconegut i les seves creacions d’acer inoxidable d’expressió figurativa ocupen espais públics i col·leccions privades de tot el món (a nivell local, actualment algunes de les seves obres estan exposades a l’hotel i restaurant Àbac, on el mediàtic Jordi Cruz defensa tres estrelles Michelin). Díez ja no viu a la Barceloneta, sinó a Centelles, a prop de la ciutat. Però continua fidel al seu lloc preferit de Barcelona, al que acudeix sovint. «Avui dia continuo sentint exactament el mateix que quan venia en els anys 90 i rara és la vegada que no entro al ‘hall’ a trepitjar el marbre o a mirar el prodigiós sostre. També, a sortir a les andanes i tornar a sentir la grandiositat entre orgànica i racional de la marquesina metàl·lica», confessa.