Sopar d'alumnes

La policia va irrompre al restaurant Can Lluís i es va dirigir a una taula on menjava una parella amb la seva filla de quatre anys. Tots els clients van fixar la seva vista en el plat, com si busquessin una mosca empantanegada a la seva sopa. «Mans enlaire», van dir els uniformats, amb la cara il·luminada per un llum Petromax. Llavors la dona es va aixecar amb parsimònia: es va dirigir al penjador, va despenjar l’abric i va treure una bomba. La va tirar al mig del menjador i va explotar. 

Per sort, això no va succeir la setmana passada, sinó el 26 de gener de 1946. També per fortuna no explico això ara, assegut en una de les taules d’aquest restaurant del carrer de la Cera. Avui es parlarà del passat, però del nostre: per primera vegada en la meva vida, estic en un sopar d’exalumnes de la meva escola. Es va calibrar la possibilitat de suspendre-la, en ple aldarull de disturbis, cops de porra i flames, però una enormíssima majoria va votar seguir endavant. Tot i així, després de no veure’ns durant 25 anys i en aquest ambient, millor no rescatar episodis històrics així, malgrat que fer-ho congeniaria relativament bé amb el meu rol d’estudiós de l’última vegada.

Amistat passada

Amistat passadaTornar a quedar amb els teus companys de pupitre és una mica com obrir de nou un llibre que vas deixar a mitges Malgrat que has oblidat algunes trames, també alguns detalls, sí que recordes el caràcter i els gestos dels personatges. Aquesta amistat passada és com un d’aquests insectes atrapats en una bola d’ambre: pot ser que no hagi crescut, pot ser que no es mogui, però segueix allà. És igual que semblem la mateixa classe però amb filtre FaceApp, aquesta aplicació que agafava el teu retrat i l’envellia. Jo no estic gaire canviat, crec. ¿I tu qui ets?, em pregunta una exalumna de la qual recordo nom i cognom (només es diu nom i cognom en escoles primàries i cercles ‘pijos’).

El grup de WhatsApp ja va encerar la trobada. Durant dies vam poder elucubrar amb desforestacions capil·lars i diàmetres de panxes cerveseres. Es van colar molt cautament temes d’actualitat, alguna vinyeta sobre el que estava passant als carrers. Entre els més propers, i després de l’episodi recent dels fatxes als carrers, recordem com els pelats, alguns amb vel·leïtats nazis i sobrenoms misteriosos, van amenitzar la nostra adolescència. Era veure les seves caçadores i empassar-se saliva. Sens dubte no els agradava el nostre fus horari: quan s’acostaven i et preguntaven l’hora, era igual el que responguessis. 

Fora avui també cremen coses, però aquí no es parla del monotema i, quan es fa, unes copes després, no hi ha moments incòmodes. L’ambient aquí i ara no és el de postguerra, sinó el que ha viscut aquest restaurant en tantes altres nits. El Can Lluís és un dels locals més emblemàtics del carrer de la Cera, el bressol de la rumba catalana, i aquí Peret i companyia celebraven llargues sobretaules amb el ventilador i les palmes, sovint davant d’estrelles de Hollywood o del futbol. Nosaltres no cantem ‘El mig amic’, sinó que entonem com estibadors beguts ‘Have you got a penny for a poor old man’, la cançó amb què se suposa que havíem d’aprendre anglès.

Notícies relacionades

Berga treu les tendències de moda al carrer demà

Un mirador privilegiat de Manresa amb història

Hi ha, durant el sopar, acudits privats, ascensors socials, amors platònics infantils, alguna biografia inesperada. Som, en el fons, com aquests assortiments Cuétara: galetes enfornades amb la mateixa pasta, amb gairebé els mateixos ingredients, però amb diferents acabats