Ramón y Cajal, 80

En pocs llocs he sentit a tants grups tocar com aquí. Aquí, de fet, he tocat la guitarra fins i tot jo (que no tinc grup). Aquí he vist el fill d’un dels meus novel·listes ianquis favorits parlar del seu pare. També aquí he pres didals d’elixir, un didalet elaborat amb una fórmula més secreta que la de la Coca-Cola i que la de l’ambrosia. Aquí he presentat novel·les d’amics i he presentat amics a altres amics. Aquí he portat crestes cuinades (el verb és generós) a casa meva i a sobre se les han menjat grups que admirava. 

Soc aquí, una altra vegada. Aquí és el bar Heliogàbal, un dels racons culturals de la ciutat on hem fet més coses. Un bar amb un nom que fa referència a un emperador dominat per la gola i la set. «Nosaltres no parem de beure sense set», va escriure Rabelais. I vaja si ho farem avui. 

Nus de complicitats

Nus de complicitatsEl que jo hagi fet aquí és el menys important. El que importa és el que aquest petit bar de Gràcia ha fet per la ciutat: un nus de complicitats teixides per un munt de gent. De vegades miro el seu tirador de cervesa, al costat d’aquesta petita porta de cantina, i penso: ¿quantes rialles han sortit d’aquesta aixeta? Unes quantes, sens dubte. Després de mesos i mesos buscant l’encaix de llicències i reformes, aquesta setmana ha obert les portes a una nova programació regular i resulta que avui em toca posar uns discos mentre penso en tot això. 

Així que penso en tot això mentre trio una altra cançó. L’Edu, de Las Ruinas, aixeca els polzes i jo recordo aquell himne del seu grup: ‘Ramón y Cajal’. Jo feia temps que no punxava fora de casa (coses de la paternitat novella), així que per un moment temo que en el clímax begut-emocional de la nit em doni per posar a tot drap ‘Mans que volen com papallones’ o ’Baby Shark’.

Agulletes per ajupir-me a seleccionar el següent vinil

Agulletes per ajupir-me a seleccionar el següent vinilDe fet, escriuré aquestes línies dos dies després amb punxades a les cuixes, per ajupir-me a seleccionar el següent dels vinils que he disposat al terra (tenir punxades per jugar a pàdel és una cosa fins i tot digna comparada amb patir-les per posar uns quants discos).

Han canviat algunes coses. La pintura de la paret i la ubicació dels lavabos. Durant aquesta nit aniré quatre vegades a alleujar-me al vàter (¡la cervesa és molt diürètica!) i les quatre vegades m’equivocaré i intentaré entrar per la porta de la seva antiga ubicació (a Philip K. Dick li va passar una cosa semblant una vegada i es va tornar boig i va escriure grans novel·les; jo només aconsegueixo que es riguin de mi els que veuen les meves obstinades maniobres).

Tornar a ser aquí

Tornar a ser aquíEn una ciutat dominada per la lògica dels grans festivals, no està malament recordar el que hem viscut aquí. Un lloc en el qual hem organitzat concerts i on el sopar per a la banda convidada el preparàvem entre tots i la servíem al mig del bar. Aquest lloc, deia, en el que una vegada vam participar en un homenatge a una banda molt favorita, The Go Betweens, i vaig tocar a la guitarra amb uns amics (ens diem, molt irònicament, Supergrup) una versió de ‘Love goes on’.

Notícies relacionades

Berga treu les tendències de moda al carrer demà

Un mirador privilegiat de Manresa amb història

Era pel bar un dels baixistes originals del grup australià, que va demanar sortir a tocar-la amb nosaltres i l’havíem preparat amb tots els acords canviats, així que el tipus ens mirava tota l’estona com si fóssim de color verd perquè ni ell reconeixia la cançó que havíem escollit. I que ell havia tocat a mil gires. Sonava malament, potser, però et feia sentir bé (millor que les crestes). Tan bé com tornar a ser aquí.