Una Barcelona de vinyetes

No hi ha res com el còmic d’autor gestat aquí per donar idea de les mil cares de la ciutat. Un bona manera de començar el nostre passeig entre dibuixos i globus és obrir un còmic modern amb un cert regust històric. ‘L’hivern del dibuixant’ (Astiberri, 2010) repassa alguns episodis essencials del món de la vinyeta catalana. Paco Roca ens introdueix a la colla d’historietistes liderada per Manuel Vázquez i Josep Escobar, creadors per exemple d’Anacleto i Carpanta, respectivament. Amb el seu traç nítid, Roca delinea la Barcelona dels anys 50, aplicant-se especialment en uns fons on apareixen els voltants de la plaça Monumental i la terrassa del Zurich. Al Bar Rueda assistim als debats del grup d’autors que es van escapar de la mítica editorial Bruguera, en els temps en què es venien ‘Tiovivos’ i ‘Pulgarcitos’ a dojo, però els dibuixants de còmics s’enfrontaven a salaris precaris i contractes lleonins.

‘Náufragos’ (Salamandra Graphic, 2016) és una història escrita per Pablo Monforte, en què Laura Pérez confereix cromatismes diferenciats a un relat a cavall de dues ciutats i dues dècades: tons ocre per al Madrid dels 80 i blau piscina per a la Barcelona dels 90. Els desacords d’un noi i una noia acomoden estampes del passeig d’una Vila Olímpica acabada de construir, les barques de la Ciutadella i fins i tot aquelles velles targetes de metro allargades. Poca cosa queda per explicar d’‘Arròs covat’ (Reservoir Books, 2010), en què Juanjo Sáez recrea amb ull clínic la vida del típic noi de trenta anys de Barcelona, que en el seu deambular en crisi ens porta a racons de Gràcia, el Raval i el Tibidabo. Atenció a l’episodi en què una bola de merda gegant s’empassa la torre Agbar.

Ramon Pardina i l’il·lustrador argentí Martín Tognola prenen el pols a una Barcelona actual a ‘La furgo’ (La Cúpula, 2018), el protagonista de la qual, Oso, pateix diversos revessos a la vida i decideix viure a la seva furgoneta. Desnonat i sense feina, Oso passeja turistes per la ciutat i es creua amb prostitutes, sense papers i pensionistes precaris: la gent de Barcelona.

‘Olimpita’ (Norma, 2009), d’Hernán Migoya i Joan Marín, és una formidable història sobre immigrants i maltractaments. Retrata racons familiars del barri de Gràcia, com el mercat de l’Abaceria Central i l’enyorada licoreria que hi havia a la cantonada de travessera de Gràcia amb Torrent de l’Olla. El mateix Migoya, amb il·lustracions de Bartolomé Seguí, adapta la primera novel·la de la sèrie de Pepe Carvalho a ‘Carvalho: Tatuaje? (Norma, 2017): un àlbum amb menys eficiència narrativa que les novel·les de Montalbán, que navega pels submons al voltant de plaça Catalunya.

‘Miguel. 15 años en la calle (Glénat, 2010) és un cop de realitat superb. El traç febril de Miguel Fuster ens posa al davant les nits cruentes dels seus tres lustres vivint en la indigència. Fuster va acabar al carrer com a conseqüència de l’incendi de casa seva, una separació i la caiguda en l’alcoholisme. L’àlbum retrata el seu desemparament als capvespres del parc de la Ciutadella, topades al Moll de la Fusta i l’esgarriament des del Gòtic fins al seu cau a la muntanya de Montjuïc.

‘Barcelona. Los vagabundos de la chatarra’ (Norma, 2015) és una altra obra complexa, firmada per l’escriptor Jorge Carrión i l’il·lustrador Sagar. Seguint el xerric dels carros que arrosseguen els ferrovellers, els escenaris d’aquest còmic de no ficció són el port de Barcelona, les fàbriques okupades del Poblenou, el 22@ i les obres eternes de les Glòries. Si vols una cosa més lleugera i exòtica, llegeix ‘Jazz Maynard’ (Diábolo, 2007), amb Raule & Roger presentant-nos un trompetista de jazz que deambula pels carrerons del Raval ficant-se en embolics de faldilles i pistoles. Raule acaba de publicar amb el francès Philippe Berthet  ‘El arte de morir’ (Norma, 2019), un ‘thriller’ que se submergeix a la Barcelona més decrèpita.

Altres perspectives

El clima, el mar i els prodigis modernistes solen vèncer la perspicàcia dels artistes estrangers, i el resultat acostuma a ser poc més que un turista amb enginy. Aquest és el cas del nord-americà Craig Thompson, que dedica l’últim tram del seu ‘Cuaderno de viaje’ (Astiberri, 2012) a rememorar les seves aventures pel terrat de la Pedrera, algun club de la plaça Reial i el CCCB, en una compilació de cares i llocs que peca una mica de tòpica. Algunes visites es queden, com l’artista francesa establerta a Barcelona Camille Vannier, que a ‘El horno no funciona’ (Sins Entido, 2012) fa un retrat àcid de tots els companys amb qui ha compartit pis des de la seva arribada a Barcelona el 2004. Vannier ens planta rèpliques altisonants dels cartells de ‘donner kebab’ i els clàssics ‘flyers’ de descompte de La Paloma.

A ‘Barcelona Low Cost’ (Glénat, 2010), els argentins Martín Tognola i Aníbal Mendoza ens ofereixen un mos de realitat sobre la integració d’uns nois de trenta anys amb conflictes per subsistir al Raval, mentre la ciutat els sedueix amb revetlles, platges i escopinyes. En un altre ordre de coses, acaba d’aparèixer ‘Homenatge a Catalunya’ (Debat, 2019), adaptació gràfica en format àlbum de l’obra d’Orwell sobre la guerra civil espanyola, amb la colombiana Andrea Lucio donant forma al text de Jordi de Miguel.

Altres bones lectures, més aventureres, poden ser ‘Martin Mystère. El misterio de la Sagrada Familia’ (Aleta, 2011), de la sèrie que els italians Alfredo Castelli i Giancarlo Alessandrini van publicar els 90, o l’episodi d’‘Ekhö.  Mundo Espejo’ (Norma, 2016) dedicat a Barcelona, per Alessandro Barbucci i Christophe Arleston. Per cert, els zombis també venen a fer-se la foto. Sense anar més lluny, els de la famosíssima sèrie ‘The walking dead’ al seu especial ‘The Alien’, on el fabulós dibuixant Marcos Martín va convèncer al guionista Brian K. Vaughan per infestar la Ciutat Comtal de morts vivents. També és antològic el número 19 del manga ‘I am a Hero’ (Norma, 2014). El seu autor, l’artista japonès Kengo Hanazawa va assegurar a un Saló del Manga que portaria els seus zombis a Barcelona, i ho va complir plasmant amb tot detall versions apocalíptiques de la plaça d’Espanya, la Sagrada Família i el parc Güell. Imagina córrer Montjuïc amunt amb una horda de morts vivents al darrere.

Superherois i turistes mítics

¿Sabies que Batman guarda una rèplica del seu equip, màscara punxeguda i cinturó d’accessoris inclosos, als soterranis del Museu Nacional d’Art de Catalunya? Això imaginen el guionista Mark Waid i el dibuixant Diego Olmos a l’especial ‘Batman a Barcelona: El Cavaller i el Drac’ (ECC, 2009), en què Bruce Wayne visita la Casa Batlló i coneix l’hospital de Sant Pau, fascinat per la llegenda de Sant Jordi, durant la Diada del 23 d’abril. Si Batman és Sant Jordi, ¿qui pot ser el drac? Doncs justament el més escatós de la seva galeria de malvats: Killer Croc.

Si retorcem al màxim les ombres de la capa de Batman, trobem la foscor paranormal de ‘La patrulla condenada’ (ECC, 2016), de Grant Morrison i Richard Case. Aquest estrany grup d’antiherois acaba d’estrenar una sèrie televisiva, ‘Doom Patrol’. En l’arc argumental ‘El culto del libro no escrito’, Morrison es treu de la màniga una altra genialitat terrorífica per portar Robotman, l’estrambòtica Crazy Jane i la resta de la colla a Barcelona. Han d’aturar les geometries arcanes que s’invoquen des del temple de la Sagrada Família. No ‘friquis’, abstenir-se’n.

Curiosament, el més a prop que han estat de la nostra ciutat els superherois de la competència, Marvel, va ser aquell episodi en què els X-Men es van enfrontar a la Guàrdia Civil a València (no vegis). Això recorda a ‘Superlópez’ (Bruguera), l’heroica paròdia de Jan sobrevolant l’skyline  barceloní. Altres mites amb fília pel pa amb tomàquet: Indy i Sherlock. A ‘Sherlock Holmes i la conspiració de Barcelona’ (Norma, 2012), el millor detectiu del món investiga les societats anarquistes catalanes i assisteix als esdeveniments més sagnants de Barcelona, de la mà de Sergio Colomino i Jordi Palomé. El mateix ‘Indiana Jones’ (Norma), en un parell de números de la seva sèrie dels 80, amb guió de David Michelinie i dibuixos de Kerry Gammill, es despenja amb el seu fuet per les gàrgoles de la catedral. Més herois: els mags de la pilota. ¿Recordes l’any que Oliver Atom va fitxar pel Barça? A les ordres de Van Gaal, al pobre Oliver la pilota se li ovalava més del normal, i el Camp Nou feia més pendent que mai. Per cert, el manga d’Oliver y Benji es diu ‘Capitán Tsubasa’ (Glénat). Ah, a la biblio jo vaig llegir tots els àlbums d’‘Eric Castel’ (Norma), de Raymond Reding i Françoise Hugues, amb aquell astre culer de ficció lluint temples platejades i samarretes ‘vintage’.

Clàssics de quiosc

Notícies relacionades

Berga treu les tendències de moda al carrer demà

Un mirador privilegiat de Manresa amb història

No seré jo el primer que recordi els sospitosos habituals del nostre ecosistema tebeístic. Molts van néixer arran de vorera. Suposo que coneixes ‘Makinavaja, el último choriso’, aquest atracador amb tupè que freqüentava el Barri Xino, creat per Ivà. Més o menys de la mateixa quinta és Makoki, aquest adorable boig fugit d’un manicomi, encara amb el casc de l’electroxoc posat. A través d’aquest tarat, Gallardo & Mediavilla aprofundeixen amb sorna a la Barcelona residual de finals dels 70 i primers 80 en aventures com ‘Fuga en la Modelo’ (La Cúpula, 2009), la primera edició de la qual data de 1981, a la revista Víbora.

Nazario Luque és un altre canalla contracultural referent de la nostra historieta, i el seu ‘Anarcoma’ (La Cúpula), el detectiu transvestit, continua travessant pupil·les amb els seus talons d’agulla. També sónj imprescindibles els àlbums il·lustrats pel genial Alfonso Font als 80, com ‘Taxi’ (Planeta, 2017): allà teniu una Boqueria dibuixada amb un detall aclaparador. Compte amb les historietes descatalogades de l’explosiva ‘Maria Lanuit’ d’Alfredo Pons; o ‘Rambla arriba, Rambla abajo...’ (Glénat, 2001), publicada originalment a la revista Comix Internacional el 1985, on l’inigualable Carlos Giménez utilitza la Rambla de la Transició com un retrat de la diversitat del corrent humà. Ai, me’n deixo molts: la Barcelona dels 90 vista per Mariscal, la línia ‘chunga’ de ‘Las aventuras de Gustavo’ (La Cúpula, 2010), de Max, les vives estampes de la ciutat recollides per Josep Maria Blanco Ibarz, clàssic dibuixant del TBO, a ‘Barcelona de Blanco’ (Bruguera, 2017), ‘El baile del vampiro’ (Aleta, 2015) de Sergio Bleda, ‘L’enigma Gaudí’, del col·lectiu Sire... I no farà falta que esmenti ‘Mortadelo y Filemón: Barcelona 92’ (Ediciones B, 1991), del gran mestre Francisco Ibáñez, amb Pujol, Maragall i Aznar fent salt de perxa amb els de la T.I.A. Acabes el còmic deixant anar onomatopeies: ‘¡Txac!’ ‘¡Tromp!’ ‘¡Ptaf!’