Una gira per sales d'estar

No t’envien l’adreça fins un dia abans de l’espectacle. En el correu et demanen «discreció». Així que mires la pantalla sense parpellejar esperant que el missatge s’autodestrueixi com si fos una pel·li de James Bond. Però no, segueix allà. Assumpte: «Gira Sales d’Estar». Es recomana apagar els mòbils a l’entrar en un portal. 

Hora del vermut. Vuit espectadors es reparteixen pels sofàs, algun abraça el coixí amb la mateixa ànsia casolana que si estigués a punt de veure Netflix. Es creuen somriures còmplices de qui comparteix un secret íntim. Ets allà, a la sala de la Teresa, a qui has conegut fa a penes 30 segons. Acabaràs amb manteta, confidències, morals vitals. Hi ha qui confessarà que ha estat a punt de plorar. «Ningú surt indiferent», promet l’amfitriona.

Dir que la teva cara és un poema aquí sonaria massa redundant. Davant tens un poeta a punt de recitar. I un cantautor a punt d’actuar. Tot i que això no és ni un recital poètic ni un concert. ¿Però què és? «Les dues coses», responen tots dos artistes a l’uníson.  

«No riuràs. No ballaràs. No cantaràs», així és com no s’anuncia aquesta gira per sales d’estar. «Sortirà un altre tipus d’emoció», garantia l’Iñaki minuts abans de començar. I, sí, aquí, a més d’aplaudir, el públic abraça els artistes. 

Iñaki Nazabal, poeta. La seva veu profunda acolloniria Darth Vader. Hi ha qui l’anomena «buda punky en almívar». Per ermità i per dolç. «És com un monjo ibèric», dona fe Ian Sala, el seu company de gira per sales d’estar. Habitual dels poetry slams, aquest punt de trobada de joglars 2.0 que congrega cada mes 600 persones al CCCB. L’han anomenat «el senyor dels silencis». Les seves pauses ressonen. «Té un foc de drac amagat en els seus silencis –compara l’Ian–. Quan el veus a l’escenari, dius: ‘Aquest senyor m’explicarà moltes coses’». I te les explica. 

Ian Sala, cantautor multifacètic. Posa veu, guitarra, harmònica, a estones cascavells. Al seu disc fins i tot sonen peülles de cabra de Veneçuela. «A l’escenari et sorprèn molt –el descriu l’Iñaki– perquè té moltes arestes i angles, però tots són molt arrodonits. No punxa. Se l’estima».

Tots dos desprenen més sensibilitat que l’osset de Mimosín i Bustamante junts. Creen una atmosfera intimista en segons. Quan l’Iñaki obre la boca i l’Ian toca la guitarra. I et miren als ulls. Van sonant poemes amb cantautor de fons, cançons d’aura poètica, facècies amb substància, lliçons exprés. Versos que t’agafen de la solapa. Acabaran la sessió abaixant les persianes. Avui s’acomiaden amb un poema a les fosques. «Ets lliure de reaccionar com vulguis –inciten– sabent que no hi ha ningú mirant-te». Se’t posen més pèls de punta que a un jubilat al sentir parlar el PP de les pensions. 

'Amanacer'

Ja deuen haver actuat en gairebé una trentena de sales d’estar, calculen. «Hi ha hagut molta gent que ha aprofitat per inaugurar la casa», explica l’Ian. Aquest mes gravaran el seu primer CD híbrid. «Ell té els seus CD com a cantant – l’Iñaki assenyala l’Ian– i jo tinc llibres, però no hi havia manera d’emportar-se a casa el que fem». Es dirà Amanacer. «L’Iñaki i jo hem parlat molt dels dimonis nocturns –l’Ian justifica el títol del disc–. Sembla que tot s’enfonsarà, però de sobte surt el sol». Y amanace (amar + nacer + amanecer). «Ell té un aforisme». L’Ian mira l’Iñaki i el poeta el recita: «Hi ha dies que em desperto amb totes les meves condemnes per complir. Després [pausa que ressona], es fa de dia». 

L’Iñaki, per cert, publicarà ben aviat un llibre d’aforismes: Komorebi (paraula japonesa amb significat poètic: és «la llum del sol que es filtra a través de les fulles dels arbres»). 

Notícies relacionades

Berga treu les tendències de moda al carrer demà

Un mirador privilegiat de Manresa amb història

Després arribarà una altra gira de presentació. Tornaran a les sales d’estar o potser a un altre escenari alternatiu. «Això enganxa», assegura l’Iñaki. ¿Què tenen les sales d’estar? «Que estàs a un metre i mig de la gent –apunta el poeta. El feedback és descomunal. És tot molt emotiu». I això és el que més agrada al públic: «Que s’entreguen en ànima», diu l’Eva emocionada. «És màgia», esbufega. «És especial –assenteix l’amfitriona–. Profund». Un espectador acaba confessant que s’ha contingut les llàgrimes. «Una llàgrima –havia recitat l’Iñaki minuts abans– no dona per regar un test, però dona per inundar una vida».