Inicia sessió

Inicia sessió amb el teu compte dEl Periódico

He oblidat la contrasenya Política de privacitat

Si encara no ets usuari, Registrat

MUSEU IMAGINARI

Records de la plaça del Raspall

Sílvia Berna, directora de la sala Barts i del festival de teatre independent Festie, sent nostàlgia de la Gràcia on va créixer

Anna Pérez

Records de la plaça del Raspall

ALBERT BERTRAN

Amb els ulls plorosos i jugant amb el paper del terròs de sucre del cafè, Sílvia Berna explica la seva elecció per al nostre museu imaginari: la plaça del Raspall. La directora de la sala Barts i responsable de la primera edició del Festie, festival de teatre independent, no sap ni per on començar. "Jo soc de Gràcia. Em porta molts records aquest barri. Jugava al carrer, en aquesta plaça, que era la plaça dels gitanos. Era molt divertit quan muntaven els casaments que duraven tres dies; jo sempre els revolucionava”, explica. 

Berna ja no hi viu, allà, fa temps que en va decidir marxar. Hi tornaria si no fos perquè ja no és el que era. “Eren altres temps, hi havia molt bon ambient al barri i ens coneixíem tots”, explica amb nostàlgia. Al carnisser, a la perruquera i al seu marit, a la gent del mercat... La botiga on sempre anava a comprar ara són pisos. “Ho he tornat a viure a Sant Antoni: fa dos anys i mig me’n vaig haver d’anar per la pressió dels preus, i és una pena que els barris estiguin perdent el seu ambient”, es lamenta.

Ràbia pel negoci immobiliari

Si hi ha una cosa que li fa ràbia a la directora del Festie són les immobiliàries, el motiu pel qual els seus pares van haver de deixar el barri. “Em molesta molt la situació en què vivim a Barcelona; s’estan apoderant dels barris clàssics on hem viscut sempre amb altres finalitats”, declara indignada. I fins i tot amb tota aquesta ràbia, Berna no pot evitar el somriure al pensar en els moments viscuts al barri on va créixer juntament amb la seva família i els seus amics.

Sortim al carrer, s’encén un cigarret i, mentre em mostra el portal del seu antic pis i la joieria on treballava, se sent per un moment com a casa. “No hi havia tornat des que se’n van anar els meus pares; em fa mal”. Un lloc especial a Barcelona al qual, no obstant, li costa tornar.