Inicia sessió

Inicia sessió amb el teu compte dEl Periódico

He oblidat la contrasenya Política de privacitat

Si encara no ets usuari, Registrat

MUSEU IMAGINARI

Oxigen als jardins Costa i Llobera

La directora artística del festival DOCfield i responsable de projectes de la fundació Photographic Social Vision va en aquest espai verd per evadir-se del caos de la ciutat. "Ofereix una vista interessant de Barcelona", explica

Anna Pérez

Oxigen als jardins Costa i Llobera

RICARD CUGAT

Helena Velez Olabarria té un truc per sobreviure en una gran urbs com Barcelona: anar en aquests jardins cada vegada que necessita una pausa. "Tenen un aire molt marcià (hi ha més de 800 espècies de cactus) que m’ajuda a evadir-me. Això és el que m’agrada: que, dins de la ciutat, pugui sentir que estic molt, molt lluny. I a mi, això de sentir que estic en un altre lloc em posa molt calenta", diu rient. La fotògrafa basca, que es va instal·lar a la ciutat l’any 2005 després de tornar de Berlín, va descobrir els jardins el 2007. "Tota la zona de Montjuïc també convida molt a la deriva, a descobrir espais interessants", comenta. Per ella, "caminar és una pràctica artística", i no només ho fa per inspirar-se per als projectes personals sinó que "és una manera d’estar connectat amb tu mateix, de meditació".

Aquesta filosofia la podem veure reflectida en els seus treballs com a directora artística del festival DOCfield (fins al 9 de desembre) o com a responsable de projectes en la fundació Photographic Social Vision, l’objectiu de la qual és acostar històries al públic i reivindicar la fotografia documental. "Conèixer la zona en què vius et connecta amb la ciutat a què pertanys, et fa ser un agent actiu. Tot el que sigui cultura urbana la componem tots, i Barcelona és un territori superfèrtil per obrir els ulls i sentir", valora.

OBSERVANT DES D’UNA ALTRA PERSPECTIVA

Tot i que són molts els que viuen enamorats d’aquesta ciutat, també té un costat gris que ella observa cada vegada que va en aquests jardins. "T’ofereixen aquesta vista posterior a un port més industrial, a tota la cara de la qual potser molts de nosaltres no estem tan orgullosos, com tots aquests creuers, el turisme massiu, una Rambla 'dubtosa'...".

Les visites al jardí, de vegades, nocturnes, també li serveixen per agafar perspectiva de la ciutat en què duu a terme els seus projectes. Perquè, després de 13 anys a Barcelona, aquests passejos per evadir-se s’han convertit en necessaris per a ella: "Tot el que és la connexió amb la natura és superimportant: és aquell moment que m’obliga a parar i que la ciutat normalment no et permet".