Ballant a l'Escola de dansa Ramon Solé

Dirigir una editorial petita és absorbent. Ho pateix –i ho disfruta– Valeria Bergalli, que fa més de 20 anys que està al capdavant de Minúscula. Més de dues dècades seleccionant i mimant textos literaris de ficció i no ficció, però també encarregant-se de tota mena de gestions perquè l’empresa tiri endavant, generen un estrès que li va provocar una “necessitat molt forta” de tornar a la dansa que havia practicat a la seva Argentina natal quan era una nena. Després es va traslladar a Itàlia i a Alemanya, abans d’instal·lar-se definitivament a la ciutat catalana a finals dels anys 80.

Notícies relacionades

Celebra Sant Jordi amb roses i un bon formatge

Els orígens miners de Súria en un museu

“A l’arribar, em vaig apuntar a La Fàbrica, una escola de dansa molt interessant de Gràcia que ja no existeix. Però em vaig lesionar el genoll i vaig deixar d’anar-hi”. Bastants anys més tard, a mitjans d’aquesta dècada, va trobar a prop de casa l’Escola de dansa Ramon Solé, fundada el 1974 pel ballarí i coreògraf que li dona nom i que també va crear el Ballet Contemporani de Barcelona i la seva pròpia companyia. “Vaig pensar que seria difícil trobar un lloc per a algú de la meva edat que volia fer ballet. Però no. Allà, a més de ballet, faig dansa contemporània en un ambient molt agradable, amb companys amb qui comparteixo històries semblants", comenta l’editora.

CANSAMENT I EUFÒRIA

Bergalli destaca les seves dues professores, la Laia i la Noemí ("¡són molt bones!") i l’oferta de classes per a adults de diferents nivells (clàssic, contemporani, jazz, modern jazz, claqué, repertori coreogràfic i 'on move'). S’hi troba tan bé (“acabo morta de cansament però amb una eufòria impressionant”) que queda amb els seus companys fora de les classes. "La dansa uneix molt", sospira. I conclou: “Aquestes escoles són importants perquè són espais on passen coses boniques”.