El Minotaure de Montjuïc

«Aquí se’ns han posat a plorar els homes més forts», assegura la Catalina sense que soni exagerat. Assenyala un passadís empedrat del qual no s’intueix el final. L’estómac et fa «glups», però tu segueixes somrient. No tens ni idea d’on acabaràs en quatre minuts, però et sents tan confiada com la rossa amb escot que mor als primers 10 minuts de les pel·lis de 'Scream'. «És com una realitat paral·lela que s’obre». La Catalina t’ho diu amb la mateixa naturalitat que a 'Strangers things'. Però aquí dins no hi ha nenes de mirades intenses, ni un trist Demogorgon, ni tan sols hauràs de fer una gest de boja com Winona Ryder. D’aquí dins ningú vol marxar. Encara que hi hagi un laberint amb Minotaure.

El Polvorí de Montjuïc. Teatro de los Sentidos. Descobreixes diversos cartells camp a través després d’enviar a la merda Google Maps i la mare del Siri. És habitual perdre’s, et tranquil·litzen quan arribes amb la llengua fora i la cara d’interrogant. «Per trobar-ho t’has de perdre», sol dir el director de la companyia. «És part del viatge», t’asseguren. Així anomenen les seves obres: «Viatges» per a 54 persones al dia. Tampoc es parla d’actors, sinó d’«habitants». Toparàs amb 15 al laberint a les fosques. 

No veus res. Res. Camines tu sol tocant a les palpentes la paret amb desconfiança de passatge del terror. Aprendràs a confiar. En la foscor i en els desconeguts. No t’hi veus, no, però toques, olores, recordes. Hi sents. D’això es tracta. «Arriscar-se és perdre una mica –és la frase amb la qual presenten l’obra a la seva web–. No arriscar-se és perdre-ho tot». 

'El hilo de Ariadna'. És una obra de teatre, però podria convalidar tres sessions amb un terapeuta. Entres en un laberint i et converteixes en un Teseu que busca el seu Minotaure interior. Sí, et posaràs les banyes. És moment de perdre’s per trobar-se. «Per veure-hi cal tancar els ulls. Per escoltar es necessari el silenci», diu Enrique Vargas, el director. «A les fosques s’ha de recórrer a la memòria, la intuïció, la premonició. Olores, palpes, perceps com si fos la primera vegada». Terra, guix, lavanda, roba d’avi.

«RETORN A LES SENSACIONS PURAS»

Camines com  Benjamin Button.  A cada pas, et treus anys i prejudicis. Com un nen: juganer i desarmat. Sortiràs amb somriure de nadó i la sensació que ha canviat alguna cosa. «És com un somni, un retorn a les sensacions pures», resumeix un viatgespectador. «Et trobes a tu mateix», esbufega una altra just al sortir.   

Ja fa 20 anys que la companyia que dirigeix Enrique Vargas investiga «la poètica del sentir», que diuen. Va néixer en la foscor: en un soterrani de la Universitat de Colòmbia. Ara desperten sentits a la seva base d’El Polvorí de Montjuïc.  

Notícies relacionades

Buscant 4.139 tresors per Barcelona

Berga treu les tendències de moda al carrer demà

'El hilo de Ariadna' és la seva 'opera prima'. L’han recuperat 15 anys després. «És qüestió de crear una programació estable a El Polvorí», justifica Dulfary, gestora de la companyia. Les entrades es van esgotar abans de la reestrena. Han prorrogat l’obra fins al maig, potser l’ampliaran fins al juny.     

A El Polvorí també ofereixen tallers sensorials, monogràfics, un postgrau amb la Universitat de Girona, ara llancen la segona edició del màster. (Sense Cifuentes). ¿Lliçó? «L’ésser humà necessita recuperar les primeres sensacions –diu Dulfary–. Sentir sense aquestes coses actuals del món que et distreuen de tot».