Lyceum, el club feminista que no sabia que ho era

La frase és coneguda i, sigui o no apòcrifa, dona la mesura del que el 1926, fa ara cent anys, es podia dir públicament, sense temor de les conseqüències. A Jacinto Benavente –gens discret homosexual, fet que fa l’ocurrència més sagnant– el van convidar a fer una conferència al Lyceum Club de Madrid, entitat femenina que reunia les dones més inquietes en l’àmbit cultural i social del moment. A Don Jacinto li devia fer mandra la proposta i es va despatxar, diuen, amb una facècia de doble tall: "Jo no parlo a tontes i boges".

L’anècdota se sol saldar dient que l’acte s’hauria d’haver fet davant una associació de dones, sense especificar, però afiliació i dones el 1926 no era una cosa que es conjugués fàcilment a Espanya. Un assaig, d’Eva Cosculluela, El club de las modernas (Seix Barral) torna el record d’aquest club pioner, el Lyceum, que va treballar durament per les dones durant una dècada travessant la dictadura de Primo de Rivera, la República i la Guerra Civil, fins que el franquisme i el consegüent exili van acabar amb aquest i amb els seus ideals.

El Lyceum era una veritable raresa en el panorama social local, totalment desolador per a elles. Les sòcies van ser intel·lectuals de primer ordre, dones molt viatjades, connectades directament amb un temps en transformació, que parlaven i traduïen del francès, l’alemany i l’anglès –dada aquesta rellevant ja que el primer Lyceum s’havia inaugurat a Londres vint anys abans– i bevien dels nous aires rupturistes europeus.

Els clubs es van multiplicar a Florència, París, Berlín, Melbourne i Nova York. A Espanya, el primer va ser el madrileny. Anys després, el 1931, Barcelona també va tenir el seu a Via Laietana. Victoria Kent, Zenobia Camprubí, Ernestina de Champourcin, Concha Méndez, Elena Fortún, Maruja Mallo, Victorina Durán i María Lejárraga van ser grans liceistes madrilenyes, amb la pedagoga María de Maeztu al capdavant, mentre que a Barcelona van destacar Aurora Bertrana, Carme Monturiol, Anna Maria Martínez Sagi i María Luz Morales, la primera dona que va dirigir un diari d’àmbit nacional a Espanya.

"Es tractava –descriu Cosculluela– de crear un espai alternatiu al dels homes que als casinos es reunien per fumar, jugar a les cartes o fer negocis. Però, en el seu cas, van ampliar molt els objectius al posar en marxa, per exemple, programes de formació en dret o en medicina obstètrica, cosa que avui anomenaríem perspectiva de gènere, per poder reivindicar els seus drets". Van tenir també una mirada més àmplia i social a l’impulsar iniciatives com la Casa de los Niños, una institució laica on les mares treballadores poguessin deixar els seus fills que encara no acudien a l’escola.

O com el Comité del Libro para el Ciego, que fomentava la lectura entre els invidents. No totes elles, tot i que sí una majoria, eren ideològicament progressistes, però van saber bastir ponts entre les diferents conviccions, molt lluny de la polarització actual: "És molt interessant –diu Cosculluela– constatar la transversalitat que allà predominava. Algunes eren catòliques, d’altres, laiques o atees, republicanes i monàrquiques, però van saber deixar de banda aquestes diferències i centrar-se en el que les unia, que era millorar la situació de la dona a través de l’art i la cultura. Pensaven que millorar la condició de la dona milloraria la societat al complet i això és molt visionari. Si millorem nosaltres, ho farem tots també".

La resposta a aquestes accions no es va fer esperar. Als diaris, copats per homes, les van anomenar el "club de les marides ", perquè moltes d’elles estaven casades amb destacats intel·lectuals. També les van titllar de burgeses avorrides, encara que el seu objectiu social ho desmentís. Un setmanari catòlic va sentenciar: "¡Desgraciats nens els que tenen una mare liceòmana!", i un altre que "anaven amb les cames a l’aire mentre fumaven cigarrets egipcis". Les afiliacions van augmentar, malgrat que encara faltaven set anys perquè el vot femení fos una realitat. A Cosculluela li agrada especialment que no responguessin amb paraules, sinó amb fets: "És com si diguessin: ‘Mirin el que estem fent: lectures poètiques, exposicions d’art, obres socials, cursos de formació. ¿Què és el que té això de dolent’?".

Esposes darrere grans homes

Notícies relacionades

El delta de l’Ebre i la Costa Daurada des de l’aigua

Mataró, dos quilòmetres de mar per viure l’estiu

Dos caps pensants com Gregorio Marañón i José Ortega y Gasset, les més escoltades del país, refutaven ja llavors el que molts llavors sostenien, la inferioritat mental de la dona, atenent la mida del cervell, una teoria molt estesa gràcies als pamflets del metge austríac Paul Julius Moebius. Si bé, per als dos grans pensadors, la dona ja no es concebia com a inferior, sí que era, segons la seva opinió, ‘diferent’. "Això els va permetre –apunta Cosculluela– afirmar sense enrojolar-se que no estem dotades per a cap activitat intel·lectual o creativa". I no obstant, les dones de Marañón – María Dolores Moya– i Ortega i Gasset –Rosa Spottorno– estaven refutant aquest judici des dels fets; totes dues eren fundadores del Lyceum.

Així eren aquestes dones amb les seves esperances, la seva valentia i les seves contradiccions, buscant validació en un entorn hostil, potser per això, moltes no s’autodenominaven feministes, terme llavors demonitzat. "I no obstant, exercien un feminisme d’acció perquè tot el que van fer s’ajusta al cànon vindicatiu", intervé Cosculluela. Per ella, i malgrat que la frenada del franquisme va sumir la feina d’aquestes dones en l’oblit, van crear un referent per a les generacions actuals. Victoria Kent, per exemple, va aconseguir entrar en la comissió que va redactar a Constitució de 1931, adduint que allà es dirimirien els drets de les dones i que, per tant hi hauria d’haver una dona que els defensés. Aquests articles van servir de base a la Constitució de 1978. "Per això, conclou l’autora, quan es parla dels pares de la Constitució, a mi m’agrada pensar que també hi ha una mare que va ser allà abans i a qui no s’esmenta mai".