Biel Mesquida: "On hi hagi un professor, que els polítics abaixin el cap"

El dia que va saber que li havia caigut, gairebé com a mannà bíblic acabat d’enfornar, el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, Biel Mesquida va plorar i va riure i va tornar a plorar de pura felicitat perquè, va assegurar llavors, es va sentir molt estimat. "Jo escric per ser estimat", va apuntar. Com si hi hagués alternativa. Com si tingués una altra opció. Ahir, amb les muses del Palau de la Música cobrint-li l’esquena, Lluís Llach cantant-li Camí a Ítaca i Adrià Targa recitant, potser també esbudellant, els versos atòmics de Lluita de classes, Mesquida es va fer amor, sí, però també barricada i trinxera.

"Ningú com Mesquida per construir tot un món amb un parell de pàgines. Ningú com Mesquida per construir amb aquests mons un univers perfectament travat. I, sobretot, ningú com Mesquida per tractar tota aquest embolic de vides amb una pietat clàssica que t’acaba envoltant i que sap transfigurar els fems en una matèria que busca incansable la llum de la dignitat humana", va celebrar el president d’Òmnium, Xavier Antich, abans d’entregar el guardó.

Entre ovacions, el mallorquí va exhibir exultant l’escultura de les quatre barres dissenyada per Ernest Altès, li va fer un petó amb entusiasme i es va arrencar agraint "de tot cor" un premi per a algú que, com ell, "escriu llibres i lluita en cos i ànima per la seva llengua". En l’origen de tot, va recordar, les cartes que amb tres anys ja escrivia als seus padrins: la mà de la seva mare, professora, i l’alfabet Montessori de fusta que li havia fabricat el seu pare.

Excepcional i exemplar

"Els verbs estimar i escriure són les accions quotidianes d’aquest picalletrer. He après que la memòria és una Atlàntida en el fons de l’oceà, i que un detall de pronunciació diu més coses que una proclamació grandiloqüent. I que visc i escric dins dels tsunamis de regressió neoautoritària que s’estenen per tot el planeta", va dir, es va dir, abans d’aconseguir un premi que reconeix la seva excel·lència poètica, la seva determinació lingüística i, en fi, el seu paper capital a l’hora d’il·luminar i elevar la cultura catalana. O, com va resumir Antich, "l’excepcionalitat de la seva aportació a les lletres catalanes i, al mateix temps, l’exemplaritat de la seva contribució a la vida cultural dels Països Catalans".

"Biel Mesquida és tot llengua: el català de València, el català de Mallorca, el català de Barcelona, el català d’Andorra, de la Franja i Perpinyà, el català d’Alguer i de tot arreu. Hi ha una sola llengua i és la catalana. Res més a dir o tot per dir, però en català", va reivindicar el poeta amb un discurs biogràfic i en tercera persona esquitxat de referències a la llengua, la llibertat i l’educació.

"Biel Mesquida no és res si no posa el cor, el cervell i la veu a favor dels professors que avui lluiten al País Valencià i Catalunya. És la mateixa lluita del 2013 a les illes Balears. És la mateixa lluita constant dels professors de la Bressola i del moviment de les famílies alguereses per una escola en català", va il·lustrar l’autor de L’adolescent de sal. "On hi hagi un professor, que els polítics abaixin el cap avergonyits", va rematar.

En la seva glossa, el poeta i editor Antoni Clapés va celebrar l’esperit indòmit de Mesquida, vers lliure i radical que ha fet de la llengua "l’esquelet de la nació" i de la poesia "espai de resistència", i molt d’això va tenir una cerimònia en què Maria del Mar Bonet i Borja Penalba van evocar dècades d’amistat amb Blaus i sols de roses blanques, de Blai Bonet; l’actriu Pepa López va recitar, enèrgica, un fragment de l’obra de teatre Els missatgers no arriben mai, i Blanca Llum Vidal es va colar a les esquerdes i esquinços de Trast, llibre-poema de denúncia que alça la veu i multiplica el llenguatge per deplorar la distopia futurista en què s’ha convertit la Mallorca contemporània.

La seva irrupció, fulgurant i huracanada, una autèntica revolució que va portar "la modernitat" a les lletres catalanes, la va recordar Antich durant el seu discurs. "Corria el 1971. La dictadura encarava el seu últim tram com havia començat: matant i amb una repressió ferotge. El Biel tenia 23 anys. Era un lector voraç, igual que havia sigut un escriptor precoç. Però encara no havia publicat res. Escrivia compulsivament, amb ràbia i entusiasme, omplint pàgines amb textos seus i textos d’altres. D’aquest deliri, va sorgir ‘L’adolescent de sal’", va detallar el president d’Òmnium.

Notícies relacionades

El delta de l’Ebre i la Costa Daurada des de l’aigua

Mataró, dos quilòmetres de mar per viure l’estiu

Amb aquella primera novel·la, prohibida per la censura franquista durant dos anys, va començar gairebé tot. La vida convertida en escriptura. La insòlita singladura d’aquest mallorquí de Castelló de la Plana, d’aquest creador amb cervell de biòleg, cor de poeta i veu poderosa el mateix per recitar que per cantar al costat de Maria del Mar Bonet ‘La Balanguera’. "Cap cervell vàlid sense aprofitar. La ciència i la cultura han de ser els fonaments d’un país lliure i de justícia", va exclamar Mesquida durant la seva intervenció.

I per si de cas, per si no havia quedat prou clar, un últim apunt. "Biel Mesquida és llibertat. És lluita constant contra tota censura, explícita o implícita. Aquí o a qualsevol racó del món a favor de tots els Pablo Hasél. ¡Mora la censura! ¡Visca la llibertat!", va proclamar. Com si tingués una altra opció.