CRÍTICA
Valentia, decisió i obstinació
A l’igual que va fer Ambrose Akinmusire el maig del 2025, Oriol Vallès va iniciar la seva actuació de divendres amb un solo. Tota una declaració d’intencions, un gest valent, un aquí estic jo marcant el to des de la primera exhalació, convidant a escoltar, a deixar-se portar enlaire per una proposta amb vocació immersiva. Un any després del pas del trompetista més original avui en el jazz internacional, un col·lega d’instrument, nascut a Terrassa, va prendre el testimoni del nord-americà per espantar laments pel tancament d’El Molino en poc més d’un mes.
Després de gairebé mitja hora de música ininterrompuda, Vallès va donar la benvinguda "a El Milano". Un lapsus que recorda que abans que El Molino van tancar altres espais centrals per al jazz a Barcelona. Optimista, o potser realista, el protagonista de la nit va recordar que, passi el que passi, la música seguirà endavant, que "nosaltres continuarem tocant", perquè el jazz és, en essència, una manera de superar els obstacles i de viure la vida, tot i que se li exigeixi començar de zero diàriament.
Oriol Vallès es va plantar al local del Paral·lel amb el seu quartet, que inclou un tipus esplèndid com Xavi Torres, un pianista que té no només els recursos sinó l’expressivitat i el do de canviar el rumb de la música en cada una de les seves intervencions. Quan el trompetista abaixava l’instrument, Torres pujava un grau o dos la temperatura aixecant espurnes al camí marcat pel contrabaixista Giuseppe Campisi i per Andreu Pitarch, un bateria d’enorme riquesa i idees amb què Torres se sincronitza.
Vallès sap triar la companyia, també escriure música per volar i "treure suc a la trompeta". El seu so és càlid, controlat, precís. Tot i que l’excusa del concert era la presentació del seu últim disc, va quedar en això, en excusa per seguirexplorant noves idees.
Oriol Vallès
El Molino 22/05/2026
