Renaldo & Clara torna amb un àlbum suggerent i inquiet

Si amb els seus dos àlbums anteriors, L’amor fa calor (2020) i La boca aigua (2023), podíem pensar que Renaldo & Clara avançava cap a un pop definitivament extravertit i fins i tot ballable, ara L’encant ve a matisar aquesta impressió. Brilla l’ADN de Clara Viñals com a cançonetista suggerent i inquieta, en un diàleg entre l’expansió i la subtilesa, l’electrònica i el tacte acústic, i amb un tractament del ritme allunyat dels traços comuns.

És un disc que la cantant i compositora de Lleida presenta sense embuts com a "no continuista", en què és molt perceptible el llenguatge pop molt elaborat, amb melodies d’aspecte senzill que calen, de vegades amb un halo de melancolia i d’altres amb un esperit juganer perceptible entre línies. Als últims discos li venia de gust "explorar el ritme i que sonés gran", i aquest cop no ho veia com un ingredient "tan protagonista". Fa coincidir "bateries sintètiques i instruments acústics", de manera que "el més orgànic estigués tractat de manera freda i, al revés, els samples es tractessin d’una manera orgànica". Hi ha violoncel, i flauta travessera, de vegades a través del teclat midi. "Jo soc molt limitada amb els teclats, perquè soc guitarrista, i hi pots programar coses que de fet no saps tocar".

Algunes cançons no tenen bateria o està reduïda al mínim, com Tan brillant, "molt minimalista" (i que acaba amb una picada d’ullet a la bossa nova), així com peces amb "ritmes molt desdibuixats", cas de Repartit o Loteria, en què s’ha proposat "experimentar amb el ritme i desconstruir-lo". En paral·lel, peces pop més canòniques, com Quines coses de mi o Amb tu podria estar. "Són com dos vessants diferents de l’àlbum", observa. Les cadències llatines que es van insinuar a La boca aigua queden ara molt diluïdes. "M’agrada portar una mica la contrària. Si es porta molt l’urban, em sento més còmoda anant per un altre camí i explorant".

Després hi ha les lletres i la seva molt singular manera de cantar-les i dir-les, jugant amb la sensualitat, incloent algun gest burleta de tant en tant i vacil·lant l’interlocutor de les seves històries, en què fuig de la metàfora.

El conjunt de l’àlbum té a veure amb "sentiments molt mentals" i parla "del desig, del que et passa pel cap, més del que està passant". A Gener, el seu nou senzill, apunta "el que avui dia anomenen FOMO", però no en un sentit necessàriament físic. "Es refereix a sentir gelosia del que haurà viscut una persona quan no ha estat amb tu i del que t’agradaria saber què hi ha dins del seu cap".

En una realitat paral·lela

Notícies relacionades

Els Javis es fan grans a Canes

Bad Bunny ja és llegenda

Viñals té un fill de cinc mesos, el Tomàs, però creu que la maternitat no es filtra en les cançons, si bé va gravar el disc mentre estava embarassada. "Sí que influirà en el temps que tingui a partir d’ara per fer cançons. Tinc una mica assumit que durant una temporada no podré dedicar-m’hi gaire", medita. No serà fàcil, sospita, encaixar a la seva agenda familiar els compromisos que l’esperen, concerts, entre d’altres, al Primavera Sound (4 de juny) i a Empremtes (sala Apolo, 28 de novembre). Tampoc es cola en els temes la seva condició de professora d’història en un institut. "Aprofito la música per ser en un món paral·lel, molt personal, com una bombolleta en què puc ser jo al 100%".

"Ara veig molta ambició en els artistes –afegeix Viñals–, i es treballa molt la imatge, els vídeos i com arribar a la gent. Per desgràcia, es dona més importància a tot això que a les cançons, quan són el que és essencial. Però no vull criticar-ho, perquè cadascú és fruit del seu temps". n