CRÍTICA
Maria del Mar Bonet, en un altre nivell al Palau
Qui té cançons conegudes al seu catàleg té un tresor, avui més que mai, però Maria del Mar Bonet va acudir ahir al Palau de la Música (festival Guitar BCN) per dir-nos que, l’any en què es disposa a complir el seu 60è aniversari als escenaris (des del seu ingrés a Els Setze Jutges, el 19 de desembre del 1966 a la taverna barcelonina L’Ovella Negra), pot oferir un recital amb un tronc central que el posa l’obra nova. El seu fort és d’un altre nivell, i allà està, il·lustre, l’excel·lent àlbum que acaba de publicar, L’aigua no cansa.
Concert amb mòbil relatiu al líquid element, on la cantant i compositora va desplegar les fèrtils complicitats que la uneixen al quintet, assentat a Mallorca, que l’acompanya des de l’any passat. Va ser, precisament, Aigo, una de les seves peces més antigues, la seva súplica per aturar la sequedat (de la terra i del sentiment), la que va obrir una primera parcel·la de cançons vingudes d’altres temps.
Es va dirigir allà a l ’àlbum A l’Olympia, que l’any passat va reeditar en el seu 50è aniversari (i que evocarà l’octubre a la mateixa sala parisenca) amb la cançó de bressol Nina, ninona, creant una atmosfera de tràngol somiador, psicodèlic, amb les cordes en tensió: el llaüt de Toni Pastor (que recupera textures absents en els seus formats instrumentals moderns), la guitarra de Marc Grasas i el violí de Benjamí Salom. L’esponerosa Abril va evocar de la Revolució dels clavells i el cantautor portuguès fetitxe, José Afonso, i Cançó per una bona mort va projectar aquella visió juvenil en què, sense por, albirava una foscor màgica i es veia a si mateixa reposant "sobre un teixit d’aranyes" en què "faran niu les cuques de llum".
Hi va haver encara ocasió de retrobar-nos amb la Dansa de la primavera, des de Mallorca a l’Alguer i la curtíssima, encantada i tendra Me n’aniré de casa. Aferrada a la guitarra o posant-se dreta, amb els músics en semicercle, Maria del Mar Bonet va cantar amb força, sentiment i pulcritud, combinant els tons alts amb substanciosos registres més greus que ha anat guanyant amb els anys.
La seva veu ja estava en el punt d’escalfament quan va començar a endinsar-se en les novetats, començant per l’advertència que "sempre hi ha vent" en les seves cançons, renovada i ampliada en el tema que dona peu al nou àlbum. L’entesa compositiva de Bonet amb Pastor va donar saborosos fruits a Blaus i blaus, càlida, envoltant i amb vista a orient, i a L’arbre campaner, peça dedicada a l’alta presència vegetal que domina el pati de la seva casa mallorquina i que va desprendre rics girs harmònics i un diàleg exquisit amb els instrumentistes.
Tonalitats vibrants de fusta, i la veu, alçant el to i enfurismant-se a S’aigo no, quan va apuntar a la dana valenciana i als " polítics responsables", que "han fet més gran el desastre", aixecant aplaudiments. En contrast, la Cançó dels disbarats, continuadora de la tradició de cançons menorquines amb sorna i segones intencions, va ser cant satíric i paraula dita i exclamada. Nit va treure or del text del grec Alcman (musicat per Mauro Pagani) i Blaus i sols de roses blanques va homenatjar amb àngel Blai Bonet (a la partitura d’Antoni Parera Fons). El clímax el va posar La lluna de pau, amb el més nou fitxatge, el pianista Gori Matas. És un text que va escriure en la primera guerra del Golf a què ha posat música el cubà José Maria Vitier, amb la seva característica distinció i frondositat harmònica.
Consumada la presentació, les propines van portar distensió amb Per Hipòcrates, noves cotes vocals a De sentir i tractaments regenerats per a, allà sí, els trofeus populars, Què volen aquesta gent? i La Balanguera. Ni Maria del Mar Bonet ni el seu grup semblaven tenir pressa per marxar fins que Jota marinera va posar el punt final. Van donar així la raó al folklorista Rafael Ginard, quan va afirmar, inspirant el títol del nou disc, que la música popular és com l’aigua, que no ens cansem d’escoltar-la i de disfrutar-la.
Maria del Mar Bonet
Palau de la Música
23 / 05 / 2026
