Zviàguintsev reclama amb ‘Minotauro’ la Palma d’Or

Remake de La mujer infiel (1969), thriller eròtic de Claude Chabrol, Minotauro contempla un acabalat empresari que s’ha d’enfrontar alhora amb l’adulteri de la seva dona, les pressions corporatives i la invasió russa d’Ucraïna, i que acaba completament descontrolat a causa de la pressió. El que veiem a la pantalla, això sí, no és solament l’ensorrament d’un home sinó el de la consciència de tot un país.

Pot ser que sigui la primera pel·lícula que Zviàguintsev realitza completament fora de la seva terra natal –de la qual va fugir per motius polítics–, però també és el seu comentari més obertament crític sobre el nivell de podridura política i moral de Rússia fins ara.

El director traça lentament i meticulosament l’evolució d’un home que semblava un espectador passiu de la seva pròpia existència i sembla a la fi cobrar vida al fer una cosa terrible. És només un dels elements irònics d’una pel·lícula que en aquesta crucial de violència recorda perversament les grans comèdies mudes, i que durant altres moments del metratge resulta inquietant, absorbent i demolidora.

Refn es burxa el melic

El director Nicolas Winding Refn també va tenir un problema greu de salut. L’any 2023 va estar 25 minuts mort a causa d’un problema cardíac, i assegura que al tornar a la vida va sentir "el desig de fer pel·lícules com no n’havia fet mai". No ho diria ningú, però, al veure el seu nou treball, Her Private Hell, presentat ahir en el certamen gal fora de concurs.

Primer llargmetratge que dirigeix des de The Neon Demon (2016), el director danès s’endinsa encara més en aquest territori definit pel solipsisme esteticista i l’amanerament vacu que va començar a explorar després de donar-se a conèixer amb intrigues criminals com la trilogia Pusher i l’enlluernador neo-noir Drive (2011).

Notícies relacionades

¿Què els passa als mestres i com arreglar-ho?

Una vibrant Olivia Rodrigo, sorpresa del Primavera

Her Private Hell parla d’un gratacel en una ciutat consumida per la boira, d’una paròdia cinematogràfica de Star Trek, d’una actriu que manté una relació malaltissa amb la seva madrastra, d’una figura monstruosa d’urpes letals i un parell de llums vermelles per ulls, d’un soldat que busca la filla i, en realitat, de res d’això.

Aquests elements només són l’excusa que Refn ofereix per mostrar un grapat de vinyetes il·lustrades amb la imponent banda sonora de Pino Donaggio que inclouen sexe, hiperviolència i siluetes que fumen mentre llums estroboscòpiques intermitents els il·luminen els mentons. Promet complaure els fans més tossuts de Refn, i ni un sol espectador més.