Leiva assaboreix la seva sintonia amb BCN amb poder i himnes

Després de sis àlbums en solitari, més els cinc anteriors amb Pereza, Leiva viu el seu moment, i ho fa invocant un imaginari aliè a les modes (guitarreig rocker, baladisme a cor obert, fibra soul) i desplegant una literatura soferta i plena de dimonis amb els quals trava profundes afinitats. Es fa gran en directe gràcies a una banda poderosa i a la naturalesa de moltes de les seves cançons, propenses a la tornada motivadora i a l’himne.

Així va ser ahir en un Sant Jordi amb les entrades esgotades des del juny, 17.000, segons The Project. Més de la meitat del públic ja ocupava els seus seients quan Sidonie va actuar com a teloner. Va ser una mica estrany veure’ls en aquest rol (tenint en compte la seva trajectòria i reconeixement), circumscrit a un set de 30 minuts, set cançons, però la banda, admiradora del protagonista de la nit ("¡t’estimem, Leiva!"), va treure partit de cop del més expeditiu power-pop. Va limitar a un tema, Sé, les cites al seu nou àlbum, Catalan graffiti, el primer de la seva discografia en la llengua materna de Marc Ros (que surt divendres vinent), i va apostar per cartes segures, com l’admirable Carreteras infinitas.

L’últim àlbum de Leiva es titula Gigante, que va ser l’esperit de la nit: presència sonora i tonalitats d’estil stadium rock (i gags a l’estil E Street Band), com en la cançó titular. La veu de Leiva no permet el rugit de Springsteen, però és un instrument creïble i, recolzat en la seva banda extrallarga i ben rodada, l’espectacle va ser devastador, tant pel que fa als temes pretèrits (Sincericidio, amb toc de metalls) com també els nous, fins i tot amb els seus préstecs més o menys obvis. Ángulo muerto, de literatura autodescriptiva, la podria haver cantat l’últim Sabina. Allò de Shock y adrenalina i el seu riff a l’estil Sweet Jane, de Lou Reed, és tan nítid que ha de ser un homenatge. Però l’honra prendre com a referència els bons.

Notícies relacionades

Arenas de Barcelona converteix la ciutat en una porta a mons inexplorats

Moren el director Rob Reiner i la seva dona, Michele Singer, apunyalats a casa seva, a Los Angeles

Leiva va recordar quan actuava "als petits clubs que hi ha per aquí" i va confessar els seus nervis previs al Sant Jordi: "Avui no he dormit i tinc diarrea". Aquestes confidències uneixen molt, i a partir d’allà, més reforçada la complicitat, si és possible, tot va anar definitivament rodat. Hi va haver diversió rocker (You never can tell, de Chuck Berry) i un moment a soles amb la guitarra acústica (Vis a vis), en el qual es va respectar la seva petició de guardar els mòbils.

Tot i que la seva obra en solitari és la que més ha greixat la seva carrera musical, Leiva va recórrer als èxits de la seva època amb Pereza per assegurar-se el crescendo final: quatre, incloses Lady Madrid i Princesas. Composicions seves, al cap i a la fi, amb les quals va tornar a recordar-nos que el 2025 hi ha espai per a una figura sense coartada trendy, un cantautor embolicat en l’eco del rock’n’roll.