Un estudi sobre la violència

Hi ha una certa tradició cinematogràfica de pel·lícules que comencen amb un accident a la carretera i, a partir d’aquest fet, desenvolupen trames en què els personatges implicats s’enfronten a situacions inesperades. En són dos casos exemplars Muerte de un ciclista, de Juan Antonio Bardem, i La mujer sin cabeza, de Lucrecia Martel. L’últim film de Jafar Panahi, guardonat amb la Palma d’Or a Canes, comença igual: un matrimoni i la filla circulen de nit amb cotxe per una carretera solitària i atropellen un gos. El que segueix converteix aquest simple accident en el detonant de situacions sempre tenses, tot i que de vegades una mica ridícules, que incumbeixen gent que va patir la repressió de la dictadura iraniana.

Panahi comença com li agrada: gent en cotxes i en pla seqüència. Però el to, la manera de filmar i la mateixa història varien cap a una proposta potser més atenta al gust del públic occidental, cosa que ha consagrat Panahi com un dels grans cineastes del nostre temps. La tesi sembla prou clara: no reproduir la mateixa violència exercida per la repressió. El camí és tortuós i complex, creat per aquest humanisme gens complaent que converteix la pel·lícula en una oda a l’enteresa i la coherència davant la barbàrie.

Notícies relacionades

La ultradreta i l’evangeli

Una emotiva reivindicació de la premsa local

‘Un simple accidente’

Jafar Panahi (17/10/2025)