La mexicana Graciela Iturbide, premi Princesa d’Astúries de les arts

La fotògrafa Graciela Iturbide (Ciutat de Mèxic, 1942), una artista que des del blanc i negre i durant més de quatre dècades ha retratat com ningú l’ànima del seu país i ha construït un particular univers poètic d’estranyament quotidià, pertorbador i emocionant, va ser premiada ahir amb el Princesa d’Astúries de les arts.

El guardó li arriba amb una carrera reconeguda internacionalment amb premis com el Hasselblad, el més important en la seva disciplina, el 2008, i considerada una de les últimes grans mestres del retrat fotogràfic contemporani.

Interessada des de petita per l’art, amant del cine i l’escriptura, es va iniciar en la fotografia al Centre Universitari d’Estudis Cinematogràfics de Mèxic, on va entrar en contacte amb el gran Manuel Álvarez Bravo, que es va convertir en el seu mestre i amb el qual va començar a explorar, documentar i construir la seva mirada en l’entorn rural del seu país, sent el seu assistent en els seus treballs.

Cultura indígena

Notícies relacionades

L’intimisme de Hamaguchi torna a aterrar a Canes

Travolta rep per sorpresa una Palma d’Or d’Honor

En aquella primera etapa Iturbide captura com ningú l’essència de la cultura indígena. Des de 1978, com a comissionada per l’Arxiu Etnogràfic de l’Institut Nacional Indigenista de Mèxic, fa el seu impactant treball sobre el poble Seri, un grup de pescadors nòmades del desert de Sonora, a prop de la frontera amb Arizona. En aquesta línia, les seves sèries fotogràfiques indígenes seguiran amb el poble de Juchitán, a Oaxaca (cultura zapoteca), que finalitzaria, una dècada més tard, amb el llibre Juchitán de las mujeres, amb textos d’Elena Poniatowska.

La seva mirada s’ha caracteritzat per mirar de captar l’essencial, transfigurat en ocasions pel poètic, però allunyant-se del retòric i l’accessori. S’ha entossudit en temàtiques com els rituals tradicionals de festa i mort (amb ressons de la pèrdua de la seva filla) o els ocells, una constant a la seva obra.