Mor Jim Stewart, fundador del gloriós segell de soul Stax

«Amb prou feines vaig veure un negre fins que vaig ser adult –li explica Stewart a Peter Guralnick a ‘Sweet soul music’, bíblia del gènere. No sabia quan vaig començar que existia una cosa com Atlantic Records. No sabia que existien Chess Records o Imperial. No tenia el desig d’iniciar Stax, no tenia el somni de res així. Només volia música. Qualsevol manera d’estar involucrat en música, d’una manera o d’una altra». Potser a causa de la vaguetat de les aspiracions de Stewart es va convertir Stax en un lloc on van passar coses fabuloses. Per començar allà es van barrejar de manera natural música negra i música blanca, no debades allà es van barrejar de manera natural músics negres i músics blancs. Quan Memphis encara era una ciutat racialment segregada, ja no legalment però sí de facto.

Oficinista bancari

Stewart (Middleton, Tennessee, 1930), oficinista bancari i violinista aficionat en formacions de country, va crear la discogràfica Satellite el 1957 per gravar artistes de country i rockabilly. La seva germana Estelle Axton (morta el 2004) es va embarcar en l’aventura contractant una segona hipoteca sobre casa seva per comprar una enregistradora Ampex 300. Aviat van adquirir com a quarter general l’antic cine Capitol, en un veïnat de Memphis que estava passant de blanc a negre, i va néixer Stax. De Stewart i Axton.

El veterà DJ radiofònic local, i el que fes falta, Rufus Thomas es va deixar caure pel nou estudi per gravar amb la seva filla Carla el senzill ‘Cause I love you’ el 1960. La cançó va ser un petit èxit i Stax va firmar un enverinat contracte de distribució nacional amb la poderosa Atlantic.

La banda de la casa va quedar constituïda per Booker T. Jones (teclista), Steve Crooper (guitarrista), Donald ‘Duck’ Dunn (baixista) i Al Jackson (bateria), això és, Booker T. & the M. G.’s, estrelles per dret propi amb els seus discos instrumentals. Dos negres i dos blancs. Tot i que sembli mentida, eren joves de voltants que aprofitaven la política de ‘laissez faire’ de Stax. El formidable i auster grup, juntament amb la greu acústica de l’estudi, derivada de convertir amb quatre xavos un cine en un estudi de gravació, o això vol la llegenda, van encunyar el so Stax. Sobre el que van cantar Ollie & the Nightingales, Wilson Pickett, Eddie Floyd, Sam & Dave, Isaac Hayes, The Staple Singers i, tachín tachán, Otis Redding. Davant el so de l’Amèrica jove de Motown, a Detroit, Stax va ser bressol i cim de l’eixelebrat soul del sud.

Motins, ruptura i fallida

Els motins que van seguir l’assassinat de Martin Luther King en el pròxim Lorraine Motel, l’abril del 1968, van deixar intacta la seu de Stax. El mateix va passar a Detroit amb la barberia on George Clinton polia The Parliaments, germen de Parliament i Funkadelic.

Notícies relacionades

Una ‘a’ que vol dir ‘no’

Netflix narra ‘El caso Asunta’ sense permís dels implicats

La mort de Redding, l’estrella sense límits de Stax, en accident d’aviació el desembre del 1967 es va encavalcar amb la ruptura amb Atlantic, que ja havia descobert en l’estudi Fame de Rick Hall en Muscle Shoals, Alabama, una nova font d’autenticitat soul. La lletra petita del contracte entre Stax i Atlantic es va revelar molt perjudicial per a la primera.

El festival Wattstax, celebrat l’agost del 1972 a Los Angeles, va ser el cant del cigne de Stax, que va ser declarada en fallida el 1975. Stewart va ingressar en el Rock And Roll Hall of Fame el 2002. No va assistir a la cerimònia i va ser la seva filla gran l’encarregada d’acceptar el nomenament.