Darrere la càmera

Mario Casas torna a la seva joventut d’extraradi en el seu debut com a director

  • L’actor ha rodat en diferents localitzacions de Barcelona i voltants la seva ‘opera prima’, ‘Mi soledad tiene alas’, història de delinqüència juvenil i aroma quinqui que protagonitza el seu germà Óscar Casas 

Mario Casas torna a la seva joventut d’extraradi en el seu debut com a director

Ferran Sendra

4
Es llegeix en minuts
Julián García
Julián García

Periodista

ver +

En els principis del confinament, aquella negra primavera del 2020 en què el món es va aturar i el futur era foscament nebulós, Mario Casas es va llançar a l’aventura d’escriure un guió de cine. «Havia de fer alguna cosa amb la meva vida i sempre m’havia agradat escriure. El que passa és que em feia molta vergonya mostrar-ho a la gent. Que em diguessin de sobte ‘no en tens ni idea’ o ‘això no serveix per a res’», admet l’actor en el descans del rodatge, a Barcelona, d’una de les escenes de la que serà la seva ‘opera prima’ com a director, ‘Mi soledad tiene alas’. Una història de delinqüència juvenil i aroma neoquinqui, basada en aquell guió escrit en pandèmia, «no autobiogràfica, però sí sobre les meves arrels a la perifèria de Barcelona», el protagonista de la qual és el seu germà Óscar (Casas). «És la pel·lícula, crec, que a mi m’hauria agradat fer com a actor quan tenia la seva edat», afirma, somrient, l’ara flamant director. 

Relat sobre l’amistat en un entorn social precari, ‘Mi soledad tiene alas’ segueix tres joves d’extraradi (Óscar Casas i els debutants Candela González i Farid Bechara) que, a més del grafiti, es dediquen a robar joieries a Barcelona fins que un mal cop els obliga a anar-se’n a Madrid. L’escena nocturna que es roda al carrer de Buenaventura Muñoz, a prop del Parc de la Ciutadella, és, precisament, un intent d’allunatge en una joieria que surt malament i força els xavals a destrossar els vidres de l’establiment amb una maça. «Jo he viscut la meva infància en barris humils i conec gent que en el seu dia va fer barbaritats. Històries que saps d’amics i que he rescatat per escriure la pel·lícula», explica Casas, que, tot i que va néixer a la Corunya, va viure a Collbató i Esparreguera (Baix Llobregat) entre els 6 els 16 anys abans d’anar-se’n a Madrid a fer carrera artística. «En tot cas, i més enllà de la meva pròpia vida i del meu entorn, hi ha una clara inspiració en aquest cine francès suburbial, realista i cru, tipus ‘El odio’ [Mathieu Kassovitz, 1995] o ‘Shéhérazade’ [Jean-Bernard Marlin, 2018]. O en pel·lícules espanyoles com ‘Barrio’ [Fernando León de Aranoa, 1998], ‘7 vírgenes’ [Alberto Rodríguez, 2005] i, per descomptat, clàssics del quinqui com ‘Perros callejeros’ [José Antonio de la Loma, 1977]».  

Actors no professionals

Sent actor com és, a Mario Casas li brillen els ulls quan es refereix al trio protagonista. «Òbviament, tiro cap a casa i soc més director d’actors», afirma entre rialles. «El més important per a mi era trobar joves no professionals que donessin una veritat única i especial a la pel·lícula, que fossin naturals, que transmetessin, que semblés que no interpreten», afirma el director. Tant és així que va trigar un any llarg a triar l’elenc. «Bé, a l’Óscar no em va costar res perquè vaig escriure el guió pensant en ell. Però la Candela és una troballa. Va fer sis o set proves de càsting i té un talent increïble. A la gent li sorprendrà molt. Igual que el Farid. Tots dos han superat les meves expectatives. No eren actors i de sobte era com si ho fessin de tota la vida. No sé, m’han regalat coses precioses». Quant al seu germà, a més d’haver escrit el personatge per a ell, Casas es va adonar que dirigir-lo tenia alguna cosa d’experiment fascinant: «Imagina’t això. De sobte dirigeixes el teu germà... El coneixes tant que pots tocar llocs, acostar-se a coses que la gent no coneix sobre ell. I ha sigut així. ¡El tinc esgotat, pobre!». 

Sis setmanes de rodatge

Notícies relacionades

Després de sis intenses setmanes de rodatge en diferents localitzacions (la Mina, Bellvitge, Badalona i Barcelona), ja només queden uns dies de treball a Madrid. «El temps m’ha passat volant. I estic molt content amb el material que tenim. No sé què sortirà després del treball a la sala de muntatge. ¡Potser allà la cago! Però... ha sigut un treball preciós. M’ha canviat completament la vida, la manera de veure la professió. Els actors arribem i està tot fet, i no veiem tota la feina que hi ha darrere. Jo ara només puc donar les gràcies a tothom de l’equip que m’ha recolzat per tenir la millor pel·lícula possible. M’han fet un regalàs increïble», assegura Casas, que reconeix haver demanat consell a algun director amic. «¡I tant, que sí! Mira, un dia vaig trucar a Oriol Paulo [amb qui va treballar a ‘Contratiempo’ i la sèrie de Netflix ‘El inocente’] i li vaig dir: ‘Tío, que la setmana que ve començo a rodar. Digues-me alguna cosa’. I em va dir: ‘Dorm i treballa les frustracions’». 

¿I a partir d’ara, senyor Casas, es planteja combinar interpretació i actuació a l’estil de, posem, un Ben Affleck? «Doncs sí, m’agradaria continuar dirigint. Però depèn que aquesta pel·lícula aconsegueixi transmetre alguna cosa i es quedi en un, posem, un cinc... Ja no et dic més amunt, però si és un cinc, un aprovat, repetiré. Tot i que si és una catàstrofe, em temo que no. En tot cas, confio a haver fet una cosa bonica», sentencia el director amb humilitat desarmant. 

Deborah François, coguionista del film (i exparella)