L’exèrcit de 4.000 guerreres de Benín que ha inspirat ‘La dona rei’ de Viola Davis
«Les dones negres hem sigut invisibles durant massa temps», afirma Viola Davis
A més d’impactar la cultura popular d’altres maneres diverses, l’èxit de ‘Black Panther’ va permetre a la comunitat negra, que Hollywood havia desatès durant molt temps, imaginar tant una història alternativa per a si mateixa. Una història que no es basava en el victimisme com a nació africana –Wakanda– que havia triomfat sobre el colonialisme i la defensa de la qual requeia en part sobre un equip d’elit de dones ferotges i implacables que imposaven la seva llei contra el patriarcat.Les Dora Milaje, com es feien dir, no són producte –almenys, no del tot– de les fantasies ni d’un guionista ni del creador dels còmics en què s’inspiren les dues pel·lícules ‘Black Panther’ fins a la data, Stan Lee. Van ser dissenyades a imatge i semblança de les Agojie, brutals guerreres que al llarg de gairebé dos segles van encarnar la força militar del regne de Dahomey i que en els anys de màxim apogeu, a mitjans del segle XIX, van arribar a compondre un exèrcit de 4.000 soldats.
Gràcies a aquelles dones i als seus rotunds mètodes de combat –solien tallar els caps dels enemics per oferir-l’hi al seu monarca com a trofeus–, aquella regió ubicada al territori que avui coneixem com a Benín va aconseguir establir la seva preeminència sobre els regnes veïns de l’Àfrica Occidental.
‘La dona rei’, la nova ficció protagonitzada per Viola Davis, situa ara les Agojie en el centre d’una peripècia narrativa, inspirada lliurement en esdeveniments històrics, que combina espectacle èpic amb melodrama íntim i mira de funcionar a tall de celebració de l’empoderament femení i l’orgull de raça. «Durant molt de temps Hollywood ha retratat l’Àfrica només de manera estereotipada», assenyalava Gina Prince-Bythewood durant la presentació a l’edició passada del Festival de Toronto (TIFF) del que és el seu cinquè llargmetratge com a directora. «Aquesta pel·lícula mostra dones de pell fosca que s’enfronten a homes i els derroten amb contundència, i això la converteix en diferent i radical». És per això que ‘La dona rei’ va trigar més de set anys a deixar de ser una idea forassenyada per fer-se realitat, i que mentrestant va necessitar el triomf de ‘Black Panther’ a la taquilla per convèncer els inversors. «Vam haver de lluitar a capa i espasa per convèncer la gent que necessitàvem un pressupost elevat per explicar aquesta història», recorda Davis, també coproductora de la pel·lícula. «Les persones negres, i sobretot les dones negres, hem sigut invisibles durant massa temps; les nostres veus s’han silenciat. I perquè això deixi de passar, s’han de prendre riscos». Es creu que el cos de les Agojie va ser creat a mitjans del segle XVII, i que durant els seus inicis es van dedicar a la caça d’elefants; va ser després de l’ascens al tron del rei Ghezo a principis del segle XIX que van ser incorporades a l’exèrcit de Dahomey després que, a causa dels continus esforços militars del regne, la població masculina hagués descendit significativament. Al llarg de les dècades posteriors van obtenir nombroses victòries en el camp de batalla –com la que la pel·lícula recrea, i que el 1823 va permetre a Dahomey alliberar-se dels seus deures tributaris a l’imperi Oyo–, fins que l’arribada de les tropes gal·les el 1890 va precipitar-ne el declivi; la colonització va implicar un retrocés dels drets de les dones a la regió, ja que els francesos van prohibir a la població femenina l’accés a l’educació i a qualsevol mena de lideratge social.
«La història de l’Àfrica ha sigut escrita per Europa, i per tant el llegat d’aquestes guerreres ha sigut silenciat», recorda Prince-Bythewood. «La nostra pel·lícula mira de donar-li la visibilitat que mereix». En qualsevol cas, i com probablement es podia preveure considerant la susceptibilitat extrema del nostre temps, l’estrena de ‘La dona rei’ als Estats Units va estar envoltada de controvèrsia. Malgrat que les conegudes com «amazones de Dahomey» es van erigir en símbols de fortalesa i coratge, també van ser còmplices en la captura i la venda d’altres persones africanes per nodrir les necessitats dels esclavistes europeus i finançar així les enormes necessitats del seu exèrcit.
Segons els seus detractors, la pel·lícula blanqueja aquesta pertorbadora faceta de les Agojie, fins al punt de convertir tant la líder militar encarnada per Davis com el rei Ghezo mateix en una mena d’abolicionistes; en realitat, el monarca no va accedir a posar fi a la participació de Dahomey en el tràfic d’esclaus fins tres dècades després dels fets relatats a la pel·lícula, i fins i tot llavors ho va fer només de manera provisional.
«Quan vam començar a investigar la història d’aquestes dones ens vam adonar que, majoritàriament, la narrativa oficial ha sigut dissenyada per deshumanitzar-les i fer-les semblar salvatges, i per minimitzar el rol d’Europa en l’esclavisme», replica Prince-Bythewood per neutralitzar aquestes crítiques. «El seu cas només és l’enèsim exemple del menyspreu a què Occident ha sotmès la història de l’Àfrica en conjunt. Encara és necessària molta feina per reparar aquesta injustícia, i que ningú dubti que la nostra pel·lícula mira de contribuir a fer-ho».
Ja ets subscriptor o usuari registrat? Inicia sessió
Aquest contingut és especial per a la comunitat de lectors dEl Periódico.Per disfrutar daquests continguts gratis has de navegar registrat.
