Luca Guadagnino: «En la religió catòlica la gent menja el cos de Crist, així que el canibalisme forma part de la nostra cultura»

¿Què va ser el que més li va interessar del guió de David Kajganich perquè necessités explicar aquesta història?

Quan llegeixes un guió tan meravellosament escrit comences a imaginar com seria posar-lo en imatges, i aquesta sensació se’t posa a dins. Em va fascinar la forma en què creava un món al voltant d’aquests personatges, aquesta idea de l’‘altra’ Amèrica, la noció de camí de descobriment, d’un viatge per carretera que canvia de direcció constantment. I em vaig enamorar dels personatges, de la Maren i el Lee, de la seva soledat, dels seus sentiments de privació i de com troben en la mirada l’un de l’altre un consol per escapar-se del dolor que senten per com són. 

¿Quan va entrar Timothy Chalamet en el projecte? 

Des del principi. Ell va ser la raó per la qual el vaig fer. Quan vaig llegir el guió el vaig imaginar a ell i quan va acceptar no vaig tenir cap dubte, vaig sentir que havia de fer aquesta pel·lícula. 

Em fa la sensació que a cada pel·lícula intenta provar coses noves, experimentar amb diferents estils. ¿Com va voler aproximar-se a aquesta història? 

El que més m’agrada del cine és que pots jugar amb les seves eines per crear i, en aquest cas, vaig pensar que el millor era mantenir-se a l’altura de les mirades dels personatges com una presència invisible, i configurar l’atmosfera d’aquest viatge perquè fos molt sensitiva. 

El paisatge en aquesta ocasió és fonamental. ¿Com va voler capturar-lo en relació amb els personatges? 

Són éssers que estan privats dels seus drets, que viuen en els marges, i l’Amèrica que veiem a la pel·lícula correspon a aquesta idea. Una cosa es reflecteix en l’altra, com si fos un mirall de totes les seves complicacions i turbulències. Però alhora, estan enamorats, així que, en certs moments, allò lleig es converteix en bonic i les cases podrides en paisatges preciosos.

Els protagonistes d’aquesta pel·lícula, tot i que siguin caníbals, tenen principis. ¿Vostè també en té com a director? 

Sí, en tinc. Mai faria una pel·lícula basada en una història real. Ni m’hi aproximaria prenent-me les llibertats de la ficció. És una cosa que no puc entendre. 

¿Per què?

Perquè una cosa és la fantasia i la manera en què la modeles. I una altra és la realitat. Si agafes la teva història de la realitat i tracta sobre persones reals que existeixen, no es pot adaptar l’experiència real de la vida d’aquestes persones reals perquè a tu t’encaixi en una narrativa. Això em sembla malament i per a mi és manipulació. I és una cosa que ha destruït, d’alguna manera, l’ètica del cine. Em sento molt identificat amb allò que va dir Jacques Rivette sobre el pla de Pontecorvo a ‘Kapo’, en què es veia una víctima de l’Holocaust electrificada en una tanca en primer terme i ho va denominar immoral. Hi ha una responsabilitat a l’hora en què movem la càmera i fixem l’objectiu i de vegades crec que això ja no es té en compte.

¿Com es relaciona, en aquest sentit, amb la cultura de l’‘streaming’ i la indústria de Hollywood?

No m’agrada jutjar el treball dels altres. M’agrada que hi hagi diferents tipus de propostes que coexisteixin. Però és veritat que la indústria és de vegades mandrosa, repeteix i repeteix el mateix patró fent que l’experiència es devaluï i que siguem cada vegada més passius com espectadors. Això passa en totes les indústries culturals, quan es descobreix una cosa seductora, aquest producte es multiplica fins a l’infinit i perd el seu valor. A mi m’agrada fer pel·lícules que parlin per si mateixes. 

En aquesta ocasió ha comptat per a la banda sonora amb Trent Reznor i Atticus Ross. ¿Com ha sigut aquesta col·laboració? 

Un dels fenòmens que mai hauria esperat és que el líder de Nine Inch Nails es convertís en un dels més importants compositors de bandes sonores de Hollywood. Jo sempre havia sigut fan del grup, així que quan van acceptar la meva proposta vaig sentir com si em pessiguessin. Els vaig dir, compte, aquesta pel·lícula és molt romàntica, i m’agradaria que hi hagués un leitmotiv el més bonic possible. ¿Podríem utilitzar un so que reflecteixi el paisatge nord-americà que estem intentant descriure? Jo vaig proposar una guitarra i ells em van portar unes melodies precioses.

¿De quina manera va voler acostar-se al canibalisme? 

Vaig parlar amb un patòleg i vaig cometre un gran error, perquè no era el camí adequat. Vaig buscar a Google com era la vida real dels caníbals, i vaig començar a llegir històries que em van espantar i van impressionar molt fins que vaig passar diversos dies amb malsons. Fins que vaig trobar una aproximació interessant. No soc catòlic, però venjo d’un país que sí que ho és i cada dia milers de persones mengen el cos de Crist. Així que el canibalisme no està tan allunyat de nosaltres i de la nostra cultura. Utilitzem un munt d’expressions sense adonar-nos que tenen a veure amb això, com ‘et menjaria a petons’ i formen part de la nostra rutina a l’hora d’expressar-nos. Però va ser la metàfora de l’hòstia en la religió catòlica la que em va inspirar, perquè té alguna cosa a veure amb aquesta idea de pertinença, d’assumir l’altre dins del propi cos, que és el que acaben fent els personatges.

Notícies relacionades

Una ‘a’ que vol dir ‘no’

Netflix narra ‘El caso Asunta’ sense permís dels implicats

¿És ‘Hasta los huesos’ una història de terror o d’amor? 

Totes dues coses. Els personatges tenen una condició i no poden escapar-ne i a mi m’interessava més la lluita moral que segueix a l’acte en si mateix de violència, això em sembla el realment terrorífic. ¿Poden reprimir els seus instints, vèncer la seva pròpia naturalesa? Aquest és el tema de la pel·lícula, a més d’una història d’amor poderosa, la més romàntica que he fet.