Jean-Pierre i Luc Dardenne: «El nostre cine no pot canviar lleis, però sí desmuntar prejudicis»

  ¿Què els va impulsar a explicar aquesta història?

L. D.: Vam tenir la idea fa 10 anys, quan vam llegir un article sobre una sèrie de preocupants desaparicions de menors estrangers no acompanyats que havien tingut lloc i per a les quals ningú trobava explicació. Aquest tipus de successos no són admissibles en les societats democràtiques, on sobre el paper imperen el dret i la protecció dels nens. El problema és que la llei dicta que, al complir els 18 anys, un immigrant il·legal ha de ser expulsat, i molts d’aquests xavals miren d’esquivar-la entrant en la clandestinitat criminal. I són un blanc fàcil perquè, si moren, ningú reclamarà el cos.

J. P.D.: En tot cas, hem volgut abordar l’assumpte centrant-nos en l’amistat entre dos menors subsaharians. Hem llegit informes psiquiàtrics que afirmen que el patiment d’aquests joves es veu augmentat de forma exponencial per la soledat que experimenten als seus països d’acollida, i que l’amistat pot ser un mecanisme de supervivència essencial.

‘Tori y Lokita’ és la seva quarta pel·lícula que d’una manera o un altre aborda l’assumpte de la immigració. ¿Per què hi insisteixen?

L. D.: Perquè no n’aprenem res. Els nostres representants continuen veient la immigració com un problema, com alguna cosa que ha de prevenir-se o aturar-se a través de la llei. Però les migracions no s’aturaran, ni s’han d’aturar. La història de la humanitat és una història d’emigració, i ningú podrà esmentar-me una sola cultura que no sigui el producte directe o indirecte d’aquest tipus de fluxos humans. Els emigrants no només no venen per robar-nos sinó que, molt al contrari, ens enriqueixen. Per això les lleis els han de garantir més hospitalitat, més integració i més educació.

En tot cas, el tracte que Europa dona als immigrants que arriben de l’Àfrica és molt diferent del que han rebut recentment els vinguts d’Ucraïna. ¿Què opinen sobre això?

J. P.D.: D’acord, pot ser que la diferència de tracte reveli un cert racisme, partint del qual Europa només es mostra solidària amb aquells immigrants que són blancs i cristians. Tanmateix, és innegable que la Unió Europea ha estat a l’altura amb el poble ucraïnès, i això és bo. Crec que ha servit perquè entre la ciutadania europea s’imposi d’una vegada per sempre la idea que l’únic admissible és posar-se del costat dels qui pateixen assetjament i persecució per part dels tirans. Seria molt ingenu pensar que hem après la lliçó, però és un primer pas. El següent seria deixar d’encongir-nos d’espatlles quan ens assabentem que 40 persones han mort ofegades al mar.

Sens dubte, l’auge de l’extrema dreta al continent no facilitarà les coses en aquest sentit...

L. D.: No vull pujar a una talaia moral des de la qual donar lliçons, com solen fer els típics intel·lectuals d’esquerres, però soc ciutadà d’Europa i com a tal em sento alarmat per la creixent popularitat dels discursos d’odi. ¿Com poden aquest tipus d’eslògans triomfar en societats modernes, pròsperes i democràtiques? Sens dubte l’explicació no és la mateixa per a cada país. Però em sembla obvi que l’extrema dreta s’ha apropiat de símbols i estratègies que solien pertànyer al comunisme; al cap i a la fi, mira d’atraure massa electoral apel·lant al tipus de sentiment de comunitat que abans definia el moviment obrer. El terrible és que s’intenta crear comunitat a través de l’odi compartit a l’estranger.

 Una pregunta que estaran cansats de contestar: ¿pot el cine arreglar alguna cosa?

J. P.D.: La nostra pel·lícula està dedicada a un forner francès que l’any passat va començar una vaga de fam perquè el seu aprenent, un xaval guineà que acabava de complir 18 anys, anava a ser deportat. Gràcies al suport ciutadà que va rebre, el noi finalment va poder quedar-se a França i ara és un forner respectat i molt valorat. Donar a conèixer aquest tipus d’històries és important; per a això el cine sí que serveix. Les nostres pel·lícules no són capaces de canviar les lleis, però sí que poden desmuntar prejudicis.

 Algunes de les seves pel·lícules estan protagonitzades per nens. ¿És una casualitat?

L. D.: No ho és. Mirem el món a través dels ulls d’un nen. Potser perquè els nens són els més febles i sovint se’ls oblida, se’ls exclou o se’ls explota. El dolor d’un nen és inadmissible, des de qualsevol punt de vista, en això ni hi ha matisos ni ideologies que valguin.

Notícies relacionades

Blur no té ningú que els canti

L’‘Abril’ canvia el seu dia de publicació al dissabte

 El seu cine ha creat escola, i molt directors joves fan pel·lícules dardennianes. ¿Els afalaga o els molesta?

J. P. D.: És agradable, és clar. Nosaltres també estem influïts per cineastes que admirem. L’important, això sí, és utilitzar aquestes influències a tall de punt de partida, portar-les a un terreny propi. Una pel·lícula mai pot ser realment bona si es basa en la mera imitació, perquè llavors no té ànima.