Luis Landero: l’alegria unànime

Igual que a Di Stéfano o a Kubala, o a Johann Cruyff i ara a Benzema en el futbol, en la literatura i en la vida tots estimem Luis Landero. És una alegria unànime el seu Premi Nacional de les Lletres, perquè ell és un premi, és nacional (és a dir, de tots, és públic com ho acostumen a ser les bones persones) i és literatura.

Un escriptor rabiosament literari, algú que mai s’ha venut per les llavors enganyoses del mercat, sinó que ha anat fent solcs i solcs sobre una terra a què, a més, ha dedicat una passió poètica que mai va ser fred o neu sinó qualitat, exigència.

És un campió mundial de l’exigència, des que va escriure (i després va publicar amb prou feines, i perquè Tusquets, Beatriz de Moura, va estar a l’aguait), Juegos de la edad tardía. Fins i tot amb la guitarra i altres estris de lligar (llavors), aquell jove llargarut que la vida va retratar junt amb la seva àvia o a la seva mare, fruits principals de les seves inspiracions, es va entossudir en una escriptura que no tingués a veure amb d’altres, sinó amb el que li sortia de l’ànima.

Una literatura que, malgrat que s’enganxés a la terra (¡i als balcons!), a la infantesa i als llibres, mai va ser una dedicatòria a la pagesia, ja que sempre, des que era jove i va publicar aquell primer cacau (del qual va avisar Rafael Conte, no s’oblidi), el seu va ser conseqüència de la lectura d’altres, com va deixar dit molt després en obres d’art tranquil·les, i suculentes, com El huerto de Emerson.

La seva és una literatura pròpia, res més que pròpia. Que no li busquin pertinences, ja que Landero és de Landero, i per això ha pres com fruita nounada, tot i que els seus llibres ja hagin sigut mullats pels diversos diluvis que han conegut els seus viatges per les fires i per les llibreries.

En un temps també, queda dit, va tocar la guitarra, va seduir; no va canviar l’humor malgrat altres penes, però tampoc es va desposseir d’aquest nen gran que va anar creixent amb ell, que el va ajudar de vegades a entendre el fosc, que va tenir a prop Coté, la seva dona, per fer definitivament habitable i feliç aquest paisatge que és la seva casa del carrer Trafalgar, a Madrid, que és, si em permeten, també una conseqüència de com és aquest matrimoni.

Notícies relacionades

Música, fantasia, dansa i burlesque

Gener i Castillo, els més venuts de Sant Jordi (per ara)

Uns detalls. La casa està com oberta, també per als veïns; al veïnat d’arbres hi ha Olavide, que es veu des del balcó (balcons sempre: El balcón en invierno és, em sembla, el seu llibre més feliç) del quart pis. L’ascensor fa com que canta jazz, i a l’arribar a la casa no se sent cap soroll, ni res, caminen per allà com soles aèries, fins que s’obre la porta i tot és llum, com ells. I és llum la biblioteca (Borges hauria dit: «Una biblioteca fatigada») i el lloc comú on es diposita la seva paciència intel·ligent és la taula, fusta pura, llarga com un regal per escriure, i allà parla i parla i parla, mirant cap enfora o cap a res, com si de cop fos alhora el nen, l’ajudant dels camperols, de nou l’adolescent, i a la fi Landero, que aixeca la cara cap als teus ulls i et pregunta: «¿Per on anàvem?», i es mata del riure.

¿Alegria per la seva literatura? Aquesta unanimitat amb què ara es rep el premi que mereix no és un accident, una cosa que qualsevol mereix en la glòria del moment. Aquest és un escriptor molt especial, algú fora del comú. És com Di Stéfano, i això no és dir-ho tot. Una saeta que ha vingut a ajudar la literatura, als lectors, a tenir un lloc en el qual celebrar el triomf de llegir, a la lliga del qual és un mestre, un noi que quan riu també està pensant per dins.